És difícil crear, i té un plus en la producció que, a voltes, a vegades massa sovint, fa que el procés esdevingui impossible. Parlava aquests darrers dies amb un actor i director teatral justament sobre l'esforç dels assajos, de la producció, de portar a terme tota la creativat que es pot trobar en una representació teatral. I en aquest cas, centrava el debat en la dificultat de transmetre conceptes teatrals, fer entendre els temps i els modes de cada personatge en actors joves. No era la primera vegada que encetava aquesta conversa amb gent del món del teatre, perquè sempre he defensat que als escenaris s'hi ha d'arribar des dels escenaris, des d'espais més petits que permetin créixer per poder ser algun dia, si es dona el cas, en una de les grans sales de la ciutat o del país. Però, en canvi, topo sovint amb les limitacions que troben els joves creadors, actors i directors, per exposar el seu coneixement, per fer més representacions en un sistema que no troba gaires fórmules per arribar a més escenaris. I en aquest debat, va sorgir la frase definitiva. Després de tant esforç preparant una obra, assajant i robant el temps a actors i directors, no es podria trobar la manera de fer més representacions? I amb l'experiència de qui ja ha topat amb aquesta porta tancada manta vegades em responia: «Ja sabem que el teatre és un art efímer». Com efímers són alguns somnis de tardor i persistents alguns esforços.
