Església romànica del segle XII del municipi figolenc, un topònim que ja trobem esmentat en documents dels segles IX-X, en la forma de Figuls, que probablement provingui del llatí ficulos, diminutiu del substantiu ficos, que hom pot traduir per figueres. Un terme que refereix un bocí de país, on abunda aquesta espècie arbòria, associada des dels temps dels romans a la feminitat i a la fertilitat. Fins i tot trobem esmentat aquest fruit, o millor dit aquest fruit de fruits o infructescència, tant en l'Antic Testament com en el Nou, perquè ens brinda un exemple de resistència en les situacions adverses i ofereix una dolçor infinita. A més, la figuera era sinònim de justícia i de pau, i era omnipresent en la llar de les famílies que s'aixoplugaven sota la seva ombra. Potser són aquestes qualitats les que s'invoquen en ser representades a l'escut de Fígols, que ha estat blasonat com a partit de plata i sable, ressaltat el tot amb un sextifoli de l'un amb l'altre; per tant, la fulla de la figuera campeja sobre el blanc i sobre el negre, en el positiu i el negatiu de la icona, com el dia i la nit, el cert i la incertesa, o la mina i el cel obert.

L'actual església de Santa Cecília de Fígols fou consagrada el segle XII, que en substituïa una d'anterior que apareixia esmentada en l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, en el segle XIII ja era parròquia, segons queda reflectit en la documentació trobada.

Aquest temple romànic només deixa endevinar el seu estil primigeni en alguns elements que no han quedat coberts per l'arrebossat dels segles XVII i XVIII, potser espera la seva recuperació original, un cop se'l despulli d'aquests artificis i retorni a l'estadi en què es troben algunes parts dels murs de tramuntana i de llevant, sobretot en el seu exterior. Tanmateix es tracta d'una església de planta rectangular, a la qual s'incorporaren altars laterals a banda i banda, sense absis, però sí un altar barroc del segle XVII i dedicat a Santa Cecília; la nau que tenia una volta de canó apuntada fou sobrealçada i la coberta exterior és a dues aigües amb teules aràbigues. La peça arquitectònica que centra tota l'atenció i l'interès del conjunt és el campanar, de planta quadrada de dos nivells, amb obertures d'arc de mig punt adovellades i que, ara, es troben tapades, amb la porta d'entrada a la paret meridional.

Quina meravella d'atzar o del voler intern dels figolencs i figolenques en agermanar -amb els anys i el treball- Santa Cecília i Santa Bàrbara a través del carbó, dues màrtirs per simbolitzar el sacrifici constant, silenciós i anònim de tantes generacions que visqueren i laboraren en dessota de la terra, sense més llum que la d'una làmpada a la mà i una llanterna al front, expressió sublim i imatge eloqüent de la fe que guia, que trenca la pedra i extreu l'or negre del jaciment, amb sirenes que anunciaven el canvi de relleu -en el fons, cridant a la mina-, de la mateixa manera que des del campanar de torre, de base quadrangular, el tritlleig de la campana cridava a missa i, més encara, es convertia en el far de pedra de la transcendència. La torre que convoca, comunica, celebra, exulta i, també, plora la mort dels parroquians, així com plorava la fi d'un miner a peu del filó, adustament i amb el batall convertit en un somicó gemec.

Santa Cecília i Santa Bàrbara, referents espirituals de Fígols, dels sons trenats en melodia i de la veu del paper pautat; empara en la tempesta a la muntanya i a l'interior del gran forat, la mina; tendres advocades dels músics, minaires i figolencs; i intercessió celestial del mar exterior de muntanyes clafides de pins, avets, bolets, ginesta i boixos, amb l'alçària suficient per tocar els estels amb la punta dels dits; i, a la vegada, protecció per als túnels que foradaren les entranyes del subsòl, com per sentir els batecs de la terra si és que la terra mai ha tingut cor.