Ja hem passat un altre Onze de Setembre i, com era previsible, s'ha posat de manifest que el «problema català» continua damunt la taula. Hi pot haver hagut alguna mostra de desànim, un entusiasme menor davant la situació que s'estanca, però l'essència de la qüestió continua essent la mateixa. Hi ha un nucli important de ciutadans d'aquest país, els més ben organitzats, els més mobilitzats, els més determinants en el pols vital de la nostra societat que, no sols celebren fa una pila d'anys unes manifestacions massives i pacífiques que no tenen cap comparació possible arreu d'Europa, sinó que reiteren una i altra vegada que no estan disposats a abandonar el seu legítim somni polític, el de constituir un estat propi si així ho acorda la població mitjançant l'exercici del seu dret a decidir. El problema pot estar enquistat, la gent pot estar més o menys desconcertada, però no hi ha baixes en la convicció de fons, en l'anhel irrenunciable.
Ha passat la Diada i alguns polítics diuen que ara s'obre una nova etapa, un nou cicle polític: és, de fet, el temps breu de la tensa espera de la sentència del Tribunal Suprem, que corroborarà probablement l'opció que l'Estat espanyol ja va prendre fa temps de resoldre el problema més important que té a les mans per la via del sistema policial i judicial. Alguns encara parlen del diàleg, però aquesta invocació faria riure si no fos que estem parlant d'una matèria molt seriosa. L'Estat espanyol no té cap altre propòsit, com no l'ha tingut mai al llarg dels segles en situacions més o menys homologables, que exercir la repressió amb tota la contundència possible. No entén ni practica cap altre llenguatge que no sigui el de la derrota humiliant dels dissidents, encara que això comporti fer petar totes les costures d'un règim democràtic i, en particular, del seu sistema judicial. Tot se sacrifica a l'altar de la unitat a ultrança, del designi superior de la pàtria sagrada, de grat o per força.
Així, doncs, i encara que no sigui amb l'alegria d'antany, ja ens hem manifestat una altra vegada, ja hem tornat a omplir els carrers, ja hem demostrat de nou que no hi ha cap projecte polític a Espanya i a Catalunya que pugui fer ombra al desig tan sostingut en el temps de tants i tants catalans. Més vacil·lants potser, hem sortit de nou per no donar mostres de rendició, per temptejar-nos el cos i donar-nos moral de resistència. Però a l'horitzó s'anuncia la vinguda fatal de la sentència dictada ja fa una colla de mesos, disposada a forçar el codi penal fins a desfigurar-lo per complet. Als redactors d'aquesta sentència, que se senten el braç armat d'un nou exèrcit de salvació -Espanya és un país on sempre hi ha hagut gent amb voluntat de salvar els altres encara que fos contra la seva voluntat-, els importen ben poc els efectes polítics i socials que la seva resolució pugui tenir. Ells, simplement, compliran el seu deure, amb el mateix esperit marcial dels policies i guàrdies civils que van venir l'1-O a salvar Espanya a cops de porra. Un govern minoritari, incapaç d'articular cap pacte polític a Madrid i pendent només d'unes noves eleccions, rebrà l'embat d'aquesta sentència que ja no trigarà gaire a arribar. Acabi com acabi l'episodi grotesc de les negociacions madrilenyes, no cal esperar cap resposta política a l'altura de la magnitud del problema. Catalunya llepant-se un cop més les ferides, Espanya incapaç de sortir del marasme en què ha decidit un altre cop d'enfangar-se.
És difícil imaginar un desenllaç catastròfic general tan previsible i una incapacitat tan gran de saber donar-hi resposta. Com si es tractés d'un tifó d'estiu inexorable, ens instal·lem ara mateix, passat l'Onze de Setembre, en una tensa espera.
