Feia molt de temps que volia escriure això, ho reconec. Les humanitats mai havien estat tan menystingudes com avui en dia. És realment sorprenent veure com quan més es necessiten la gent més les arracona i les aparta. L'edat d'or de la tecnologia enfonsa la cultura de forma desenfrenada, i la converteix en un recurs patètic, llastimós.

Això comença d'hora. Ja a batxillerat els que cursen el científic o el tecnològic s'autoproclamen màrtirs, estudiants en quarantena que, segons diuen, porten una vida més semblant a la d'un reclús que a la d'un estudiant. Els que fem el social, l'humanístic -ja no diem l'econòmic- ens veiem estudiants de segona, exposats a l'escarni públic per haver triat el camí fàcil. Jo em pregunto si saben quin camí hem triat i què implica. Em sembla que no.

El relativisme sempre va bé treure'l a passejar a l'hora de defensar les lletres. Els termes «difícil» i «fàcil» s'han convertit en escuts reutilitzats per la tirania dels alumnes cientificoteconlògics. Ells diuen què és fàcil i què es difícil. I sembla que les lletres són ben senzilles. No entenc per què en fugen. Tothom vol sempre el camí més planer.

Perquè si som alguna cosa, que ho dubto, és més pels llibres que per les mil tecnologies que ens embriaguen. Temo que falta poc perquè llegir sigui vist com una cosa per a tontos.