L'amic Adam Majó fa uns dies va escriure un article en aquest mateix diari que duia per títol: «La Diada de tothom?», on justificava el biaix independentista que han anant prenent els actes institucionals. Ho escrivia així: «En aquest sentit, l'11 de Setembre és una jornada estretament lligada a dos conceptes concrets: nació catalana i autogovern. Si ets dels que pensen que aquí no hi ha altra nació que l'espanyola i que l'autogovern s'hauria de redefinir però a la baixa, tornant algunes competències (o totes) a l'Estat, efectivament l'11 de Setembre no és la teva festa». I acusava els Comuns, segons ell, «des d'un -volem creure que sincer- catalanisme no independentista», que no aprofitem la jornada per explicar la nostra proposta nacional alternativa.

La proposta la podria «enganxar» tota aquí, és la mateixa que defensem des del 2012 i que no hem canviat mai: més i millor autogovern, un sol poble -una Catalunya per a tots i totes-, referèndum acordat i, en aquest context, llibertat per als presos i les preses.

I sí, sempre referèndum acordat, aquell que ara altres tornen a fer-se seu després de dir que era «una pantalla passada». I que com cada any hem explicat. L'altra cosa és que els mitjans considerin fer-se'n ressò.

Quedi clar, doncs, que mai hem deixat de participar en cap acte oficial de la Diada ni a nivell nacional ni local, just perquè no passi això que al flamant director de l'oficina de Drets Civils sembla que no li molesta: que la Diada no sigui de tothom. Per aquest motiu tampoc hem deixat de treballar i explicar el nostre full de ruta.

Així, enguany, vaig participar com sempre, abans com a ICV i ara amb els companys i companyes de l'espai polític dels Comuns, a l'acte institucional a Manresa.

Des del 2013, que aquest, tot i mantenir l'espai físic de la plaça 11 de Setembre, se celebra sota la bandera independentista. En el seu moment vaig escriure un article sobre aquest fet, que es produeix -només faltaria, de forma plenament democràtica- per acord del ple de la ciutat de majoria independentista.

En l'escrit hi deia que nosaltres no deixaríem de participar-hi, però que el fet de canviar la senyera per una «bandera de part» faria que moltes entitats i ja no diguem partits polítics deixessin d'assistir-hi -alguns d'aquests partits, és cert, estaven esperant una excusa amb candeletes per no ser-hi. I és així que hi ha entitats que no hi han tornat a posar els peus. Això és positiu? Eixampla la base?

Al canvi de bandera institucional per bandera «de part» s'hi afegeixen els discursos que any rere any donen per entès que l'aspiració de la independència és compartida per tota la ciutadania manresana. No s'hi tracta l'autogovern ni l'estat de la nació. Ni dels reptes col·lectius de la ciutat. Aquest fet em causa molt desencís, fa anys que ho espero però no passa mai: cap mà estesa a la ciutadania no independentista.

És el que ha intentar fer des de sempre el processisme, dinamitar l'«espai del mig» -com anomena Majó-, aquell que pot crear un consens real del 80% de la ciutadania. El processisme no entén de «sororitat» i de fraternitat ja no amb altres pobles sinó amb més de la meitat del seu propi.

Per aquest motiu i pensant especialment en la nostra ciutat, discrepo d'en Majó i opino que, més que mai, ara és hora de reivindicar el catalanisme en majúscules i totes les seves expressions. Un catalanisme municipalista que ens permeti superar el processisme. On els que som independentistes, els que no i els que dubten, tornem a compartir símbols i espais. La nostra ciutat com la nostra nació és diversa, per molt que les forces polítiques independentistes guanyin unes eleccions rere les altres i tinguin una majoria aclaparadora al ple municipal. I això els qui representen la institució no ho han d'oblidar ni menystenir.

Els Onze de Setembre, lluny d'expulsar ciutadania, haurien de ser un dia per reflexionar, plegades i plegats, sobre on som i cap on volem anar com a país. Foragitant-ne els discursos endogàmics per part d'uns o com a excusa per a l'enfrontament per part d'altres.

Començant per recuperar la senyera en els actes institucionals que és la pròpia de la nació.