En els meus anys a Berna, Suïssa (72-79), vaig conèixer autèntics exiliats polítics, procedents de la guerra civil i la posterior repressió franquista. Tots ells/elles tenien en comú una fugida en desbandada, complicada i plena de perills, amb un posterior assentament a França, països nòrdics, Gran Bretanya...o a Mèxic i Llatinoamèrica. Uns anys plens de perills, pors, i inestabilitat, traduïda en precarietat, fins a punts propers a la pobresa extrema.
Molts d'ells/elles havien aconseguit deixar enrere aquesta situació i podien retornar a l'activitat política i cultural, impulsant accions com les dels Jocs Florals a l'exili, recuperació de partits polítics, o campanyes per recuperar la democràcia perduda. Fou en alguns d'aquests fòrums on vaig tenir ocasió de parlar i debatre amb aquesta representació d'autèntics exiliats.
O, si voleu conèixer i parlar amb refugiats/exiliats, podeu anar a algun dels centres d'acollida dispersos per la geografia espanyola. En el meu cas, tres dies per setmana, en tinc al meu davant, aprenent el castellà com a via indispensable per poder arrelar una nova etapa de la seva vida, a casa nostra.
No tenen habitatge, ni cotxe, ni altres pertinences tret d'alguna bossa de roba, emportada de pressa i corrents, o donada per entitats com Creu Roja. Cap possibilitat d'anar de restaurants, ni fer despeses de cap mena, que no siguin propiciades pel centre d'acollida que els atén, sigui a Berga, Manresa, Madrid, Bilbao o la Corunya... La principal preocupació i ocupació serà aprendre l'idioma per, tot seguit, buscar feina i un pis, per poder refer la seva vida.
Fem bon ús del veritable sentit de les paraules, perquè d'elles depèn l'autèntica realitat de cada persona i cada fet concret. No parlem d'exiliats polítics, quan volem dir fugitius de la Justícia. Espanya és una democràcia plena, com ho testimonia l'Índex de Qualitat Democràtica, elaborat per la secció exterior de The Economist. Un índex, acceptat mundialment, que situa Espanya en el lloc dinovè, dintre dels vint països de «democràcia plena», en un conjunt de 165 països, supervisats i controlats, any rere any.
No ha perdut cap lloc, en els darrers anys, de manera que continua sent un país de democràcia plena, en el qual no cap l'existència d'exiliats polítics. En absolut. I si algú vol comparar la seva realitat amb la dels exiliats que tenim acollits a Espanya, és ben fàcil de fer-ho. Aquí veurà la realitat de països com Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Camerun, Costa d'Ivori, Congo, Senegal, Somàlia, Burkina Faso, etc.
Produeix, doncs, indignació veure les condicions de vida dels qui varen decidir fugir, en comptes de retre comptes davant la Justícia, com han fet els que es troben a presó, pendents de sentència. Els antics exiliats espanyols, i amb ells els catalans, com ara els que tenim acollits aquí, no havien estat mai en palaus, ni en restaurants de luxe, ni amb despeses pagades, movent-se lliurement per un grapat de llocs.
L'exili és una altra cosa. I no podem acceptar la banalització d'una situació com la que acompanya els exiliats, perquè aleshores pervertim la seva realitat, i la que varen patir els qui varen perdre la llibertat, en una guerra o en una llarga i cruenta repressió franquista. A cada cosa el seu nom, i un nom per a cada situació. I comprengueu, estimats lectors/es, que tenir contacte quotidià amb una realitat molt concreta, com la dels exiliats, porti a aclarir la diferència enorme entre una situació i una altra.
Tindrem ocasió de tornar-ne a parlar, en els propers mesos, quan els fugitius es trobin davant una nova realitat.
