No soc gens fan de Pedro Sánchez ni de la socialdemocràcia política basada al meu entendre en la política de gestos i no de canvis. El pitjor fins i tot és que la socialdemocràcia mai porta si més no a la socialdemocràcia. Aquí l'acord amb Units Podem seria al meu entendre la solució menys dolenta i la que podria portar polítiques socials de canvi. Però, últimes notícies, Pedro Sánchez diu que no vol reunir-se per intentar arribar a un acord de Govern a Espanya. Ja no es dissimula: volen eleccions. Les eleccions fins que surti el que vol el PSOE? Confondre els desitjos amb la realitat pot sortir molt car. No hi ha cap dubte que si Pedro Sánchez ens porta a eleccions per no voler governar amb l'esquerra real, tornarà a tenir el desvergonyiment d'aixecar el puny i cantar la internacional enarborant el fantasma de la dreta. No hi ha raó, argument o responsabilitat que justifiqui anar a noves eleccions i obrir la porta de nou a l'extrema dreta. Que ja no està sol Vox, que ha remullat la resta del trident que ja no dissimula. Mentrestant va arrencar el curs i la realitat del dia a dia amb la LOMCE de Wert; amb els pressupostos de Montoro marcant la comptabilitat del Regne; amb la Llei de racionalitat i sostenibilitat del PP ofegant els ajuntaments; amb les maleïdes reforma laboral i llei mordassa sense retirar; amb Franco reposant tranquil a la seva vall i el repressor i sàdic Billy el Nen amb la seva medalla. Per si tot això fos poc, tenim a més la sentència a Catalunya contra els dirigents del procés a la cantonada, que molts esperem amb angoixa, el finançament autonòmic obert en canal i l'economia fatal. A aquest panorama preocupant, i fins descoratjador, respon Pedro Sánchez amb 370 mesures. Mesures que venen sense pa sota el braç perquè no tenen ni finançament ni calendari. Mesures, més aviat intencions, que les diferents organitzacions socials critiquen perquè no es veuen desenvolupades, que no preveuen posar fi a la reforma laboral o la llei mordassa, que expressament prohibeixen un referèndum d'autodeterminació, i que no resolen ni un sol dels profunds problemes abans exposats ni alleugereixen el fardell que representen en la nostra vida diària. Al juny la gent va derrotar electoralment el trident de la dreta i va obrir la porta a una majoria plural i possible que té el PSOE com a força més votada, però que només existeix si aquest és capaç de sumar amb forces d'esquerres reals, nacionalistes i republicanes que li poden donar els vots que necessita al Congrés. Aquesta és una majoria que exigeix amb Catalunya diàleg i una sortida amb dignitat, així com la llibertat dels seus dirigents presos; derogació de la reforma laboral; la garantia de les pensions; o que els rics deixin de riure's del fisc. Es tracta d'una majoria que va més enllà del règim i la Constitució. Sánchez, amb la seva actitud inflexible de tot o res, s'està aproximant a una cita electoral a la qual un percentatge de la població té por. No són Units Podem i les seves confluències, els dolents. I no ajuda a què es mostri fins a quin punt la proposta de Sánchez és incapaç de generar una majoria i es plega als poders econòmics i institucionals del règim del 78. Aquesta Constitució i aquest règim és un lloc en el qual (el resultat electoral) ha demostrat que deixa fora una part molt important de la societat. La part que no arriba a final de mes, que perd la casa, que pateix la precarietat, que a Catalunya no pot decidir o que s'oposa a la brutal desigualtat que pateixen les dones. Jo crec que unes noves eleccions no resoldran la situació ni portaran l'«estabilitat» enyorada. Tenim l'oportunitat de desfer-nos de les normes del PP de Rajoy que avui ens asfixien, això exigeix avançar cap a un govern que, basat en el carrer, també doni passos per superar aquesta Constitució. El contrari, tal com mostra el teatre de Sánchez, ni suma de veritat ni va enlloc.
