Dimecres passat, la Diada va mostrar el fracàs de la gran dreta espanyola, del franquisme subjacent que la domina i del bloc polític del 155. Estaven segurs d'haver eliminat l'independentisme de soca-rel. Però resulta que continua mantenint el seu vigor i un suport popular molt notable. Intentem, per tant, de ser objectius. Els mitjans de desinformació habituals han fet grans escarafalls sobre la punxada de la manifestació de l'Onze de Setembre. La Guàrdia Urbana de Barcelona diu que només hi havia 600.000 manifestants. Només? Primerament podríem discutir les xifres. Sabem que poques hores abans de la manifestació les inscripcions ja pràcticament arribaven a les 450.000. També sabem que molta gent va a la manifestació sense inscriure's prèviament a cap tram concret. I que aquell nombre d'inscrits a la vigília de la manifestació d'enguany era força semblant al de de les inscripcions del 2018. D'aquí podem deduir que el nombre de manifestants totals podia ser també força equiparable al de l'any passat, en què la Guàrdia Urbana de Barcelona va considerar que hi havia hagut un milió de persones. És creïble que aquest any només n'hi hagués la meitat? O hem de fer cas de les dades dels comentaristes més esbiaixats dels sectors espanyolistes més rancis, que parlen de només 130.000 persones?

Però tant se val: malgrat que en realitat probablement eren força més, 600.000 manifestants és una xifra prou considerable per considerar-la tot un èxit en les actuals circumstàncies. No sovintegen mobilitzacions d'aquest volum. I encara menys sèries de manifestacions multitudinàries tants anys seguits. Això vol dir que l'independentisme català té una capacitat de resistència extraordinàriament notable. Una resistència que se sobreposa a les dificultats, tant si són generades per problemes interns del procés independentista -com la manca d'unitat, que es va retreure contínuament a la manifestació d'aquest Onze de Setembre-, com si són creades per la repressió que prové de les mateixes estructures de l'Estat, com els seus òrgans judicials. Segons sembla, justament d'aquí a un mes estarem a punt de rebre la sentència del judici de la vergonya, que serà una bona sotragada a la consciència cívica i política del nostre país. És evident que hi haurà reaccions i cal esperar que siguin àmplies i unitàries. Per això mateix algun diari estranger assegurava que el panorama radicalment tranquil del procés català pot canviar segons el tracte que doni la justícia espanyola als encausats i encausades pendents de sentència en aquest moment.

Però el cert és que fins ara el tarannà bàsic del procés català ha estat la continuïtat i la fortalesa pacífica però contundent, malgrat la repressió. Això desorienta els que comptaven derrotar-lo fàcilment per golejada. Però no hi ha hagut manera. El sobiranisme pot estar enfadat amb els seus dirigents polítics, per la falta d'unitat, de lideratges clars i per les seves contínues picabaralles. Però heu vist algun independentista que digui que està tip de tot i que d'ara endavant votarà PP, Ciutadans, Vox o PSC? Doncs ja som on anàvem: per a desconcert del franquisme emboscat sota el 155, la resistència catalana no ha estat vençuda ni silenciada. I en realitat l'Estat està perdent la partida.