Al'espai públic es poden fotografiar persones per il·lustrar informacions relacionades. Només cal engegar la tele o obrir qualsevol diari per veure que a tota aquella gent que hi surt no se li ha demanat permís un per un per il·lustrar aquesta o aquella informació. Forma part de la llibertat de premsa i no és una suposició sinó un fet que si es vol constatar només cal posar davant d'un jutge. En espais tancats, encara que siguin equipaments públics, la cosa no és tan clara. Curiosament, mentre s'ha anat limitant a professionals del periodisme la captació d'imatges (a l'interior d'un centre sanitari o d'una escola) per oferir notícies d'interès públic, els usuaris d'Internet hem facilitat informació absolutament íntima i privada sobre les nostres vides, apetències i tendències a empreses tecnològiques que l'han emmagatzemat. Amb la poc eficaç tècnica de l'estruç se sobreregula un camp mentre es deixa un món en mans invisibles, s'obvien les màximes d'eficàcia provada que ens va llegar Murphy i es corrobora que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Semblaria assenyat fer exactament el contrari: facilitar als professionals dels mitjans de comunicació l'accés a la informació d'interès públic mentre es restringeix absolutament l'ús de la informació privada, que ara és al ciberespai, i es blinden els drets dels particulars que no serà utilitzada sense el seu consentiment.
