Hi ha un joc que consisteix a mirar-se fixament i no ser el primer que parpelleja. Quan Coca-Cola va modificar la fórmula (després va fer-se enrere), Pepsi va comentar: «Al cap de molts anys, l'adversari ha parpellejat». El joc és dolent per al globus ocular i practicar-lo contra una estàtua és derrota segura i conjuntivitis garantida.
Aquests dies Pedro Sánchez està fent d'estàtua i espera que als altres els vingui una coïssor als ulls tan insuportable que acabin tancant les parpelles i resant perquè les llàgrimes facin la seva feina lenitiva. Com els monuments als emperadors romans, que en el seu temps estaven pintats de vius colors i amb les ninetes ben definides, el president en funcions contempla el galliner des de la seva altura de jugador de bàsquet i diu «ja vindreu, i si no veniu, a les urnes ens trobarem».
I com que és de marbre, petri i glacial, no parpelleja.
Esquerra fa dies que ha reaccionat. Sap que només un pacte PSOE-Podemos garanteix que els seus diputats siguin decisius. Les eleccions li poden prendre aquesta força i l'horitzó d'un gran acord central PSOE-PP després del 10 de novembre el considera catastròfic.
Pablo Iglesias aguanta, però el seu entorn no deixa de pressionar-lo. «No siguis boig, evita les eleccions, que hi perdrem bous i esquelles!». I això que el sí a Sánchez li donaria el mànec de la paella. El cap de Govern li hauria de demanar permís fins i tot per anar al lavabo.
I ahir va parpellejar Albert Rivera. El seu gest pot tenir moltes lectures, des d'una autèntica voluntat de desencallar la situació fins a una maniobra electoralista orientada a quedar bé amb la vianda al plat; un inici de la campanya del 10 de novembre, per acusar els socialistes de complicitat amb els rojos i els separatistes -pitjor: amb els terroristes. El taronja és especialista a formular exigències als altres però no tolera que d'altres li exigeixin res. El cas és que s'ha mogut. Ha abandonat la sòlida fermesa immòbil des de la qual descartava cap acord amb Sánchez, fos quina fos la proposta.
No trigarem a saber en què acaba tot plegar, si no se sap ja quan aquestes línies siguin llegides. Però una cosa és clara: en política i en fitxatges mai no diguis que no és no. «No» vol dir potser, «sempre» vol dir de moment i «mai» vol dir fins l'hora de berenar. I una estàtua de marbre va parpellejar, o potser va ser un miratge de tant fixar-hi la vista.
