Passada la manifestació independentista de la Diada de l'11 de setembre -i sense entrar en cap ball de xifres ni comparatives amb edicions anteriors- es constata que la voluntat popular de decidir el nostre futur es manté, un any més, ferma i persistent. El fet que tot el moviment d'emancipació nacional que s'ha desvetllat a Catalunya amb força durant la dar-rera dècada, sobretot pels demèrits i la intransigència de l'Estat espanyol, hagi tornat a demostrar la seva resistència ha causat un gran col·lapse arreu. Val a dir que aquí s'han escrit i s'estan escrivint nombrosíssimes anàlisis i receptes per avançar enmig d'un clima de repressió. Allí, en canvi, ho refien tot al xarop de bastó, revestit de legitimitat de caràcter penal. Com deia, les aportacions a descriure i entendre què passa (o no passa!) ens estan enriquint la visió general del procés, però alhora ens porten a psicoanalitzar-nos col·lectivament i, a vegades, prenem mal. Una de les darreres aportacions ha estat la del periodista Francesc-Marc Álvaro, Assaig general d'una revolta. Les claus del procés català, editat per Pòrtic. Històricament mai com ara la informació flueix tan ràpidament a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Això fa que tothom es vegi amb cor d'opinar i que no hi hagi, almenys de manera evident, una estratègia definida o consensuada i, encara menys, un comandament únic ben identificable. És la grandesa i, al mateix temps, la feblesa d'un moviment d'aquestes característiques al segle XXI. I en aquest batibull i bona voluntat per sortir de l'atzucac produït sobretot per l'empresonament i l'exili dels nostres representants polítics i socials, es produeixen els xocs entre les diverses maneres d'encarar la resistència i albirar el futur. I aquí partits, entitats i analistes diversos donen una imatge que intranquil·litza la gent assenyada que no en forma part. Com sempre s'ha dit: cada terra fa sa guerra!
Òbviament hi ha molts fronts oberts de manera simultània per avançar. Un d'ells és el jurídic. En aquest àmbit destaquen les declaracions recents de l'advocat dels presidents Puigdemont i Torra, Gonzalo Boye, un home que ha esdevingut mediàtic, les opinions del qual són molt seguides. Explicava fa poc que una de les línies que potser caldria activar per desencallar internacionalment el conflicte és apel·lar, no al dret d'autodeterminació -difícil d'encaixar en el context que vivim dins d'Europa i que pot portar a inacabables discussions tècniques-, sinó al dret de les minories nacionals, que sí que reconeix el Tractat de la Unió Europea. Crec que és una bona línia, tot i que Espanya sempre treballarà per no reconèixer el caràcter nacional de Catalunya, apel·lant a un suposat poble espanyol, nacionalment transversal. Com s'ha dit, Catalunya és avui una nació sense estat i Espanya, un estat sense nació.
Permeteu-me afegir que, si se segueix aquesta línia, també caldria insistir més a fer palès el règim colonial que patim, especialment acusat des que el regne d'Espanya va perdre les seves colònies d'ultramar a final del XIX. Una prova clara és la manera com s'espolien els nostres actius i s'inverteix aquí gasivament i a contracor.
Igualment, i en el terreny estrictament polític, la pèrdua de les institucions pròpies d'un estat l'any 1714 a causa d'una guerra amb diversos actors internacionals és inqüestionable i la seva «devolució» té una legitimitat clara que no s'ha treballat, em sembla, prou i amb convicció. Hi ha un llibre recent de Francesc Serra i Francesc Riart, 1713. La preparació de la guerra dels catalans (ed. Rafael Dalmau), que permet veure com Catalunya tenia una organització militar pròpia equiparable a qualsevol estat de l'època per fer front a la invasió borbònica que li va caure al damunt. No hem estat mai, doncs, una simple regió!
