La roda del Calderer, precedent de Pirelli

El 5 d'octubre del 1886, el Govern Civil de Barcelona autoritza les obres d'aprofitament i transformació d'aquest salt d'aigua del riu, amb una sèrie de condicions. Coronet presenta els documents tècnicament on s'especifica que l'aigua que s'utilitza en el reg és de 9,438 hectàrees de terreny. Es posa d'acord amb els propietaris agrícoles de la zona per comprar-los els ter-renys i poder instal·lar-hi la fàbrica de barrets de feltre (llana matxucada), i repartir-se l'aigua de la presa. Publicada la sol·licitud per edicte al BOE, sense oposició, però sí amb l'obligació del compliment de les condicions generals de la llei: les obres haurien de ser subjectes al projecte presentat, sota la inspecció i vigilància de la Jefatura d'Obres Públiques de la Província. L'altura de la presa la va fixar l'enginyer de Barcelona (un dels vigilants era Ildefons Cerdà, que aleshores treballava a sou d'aquesta Jefatura). En un punt del terreny hi van col·locar un senyal, del qual teòricament no es podia passar. Es concedeix una quantitat d'aigua de 2.300 litres per segon d'acord amb el cabal del riu, que s'ha de retornar íntegrament, llevat de la porció que s'havia de destinar als regants segons els drets adquirits abans (ni més ni menys) pels pagesos que ja utilitzaven la roda per als seus horts. No volen que s'utilitzi un motor més petit que l'aigua que es recull, de manera que caldrà utilitzar un motor que faci servir almenys el 75% de la força disponible amb la millor maquinària.

Però, alerta! Coronet fa la presa diferent del que havia dit, però com que ningú es va queixar, ho va tirar endavant. El 1887, l'enginyer cap d'obres públiques manifesta que les diferències que es donen entre les obres dutes a càrrec per Coronet i el projecte aprovat demostren que hi ha un major aprofitament de la força motriu que subministra en aquell punt el Cardener, en benefici dels interessos generals, sense ocasionar cap perjudici al domini públic ni tampoc a cap interès particular, de manera que li van aprovar les obres. El 7 d'agost del 1889, n'obté la legalització. Es tracta d'unes obres que abusivament havia executat, amb els ulls grossos de les diverses autoritats: tant el Consell Provincial d'Agricultura, Indústria i Comerç com la Comissió Provincial van informar en el mateix sentit, sense que es demostri cap perjudici a tercers, a l'extralimitació efectuada, consistent a guanyar una alçada de 30 centímetres més gran del que havia sol·licitat en la presa construïda. L'Administració entén que aquell aprofitament en benefici dels interessos generals convé a tothom, així que legalitza les obres del projecte, malgrat que el propietari és conscient que no era el que s'havia pactat prèviament.

Pel que fa al canal de la Infanta, que va de Molins de Rei a Barcelona, els propietaris de les terres del Baix Llobregat fins a l'Hospitalet, amb la temença que cada vegada hi havia menys aigua arran de les noves peticions a les preses del Cardener i del Llobregat, van protestar, ja que tenien drets sobre els ter-renys per utilitzar l'aigua del riu Llobregat i afluents. No es van oposar que es destinés l'aigua del riu com a força motriu de noves indústries, sempre que l'aigua retornés al riu i no es permetessin nous regs als ja existents. Coronet es va comprometre a no ampliar els regs actuals, sinó utilitzar el salt sol·licitat per a indústria, i tornar l'aigua al riu. El 1892 la propietat és de la raó social barcelonina Ferigola, Castelló i Cia. El 1898, Magí Amigó Serarols sol·licita a l'Ajuntament permís per reformar-ne l'aprofitament d'aigües. Malgrat l'oposició de Manuel March Solernou i d'altres industrials, el governador civil l'hi concedeix el 12 de desembre del 1899. El 29 d'agost del 1917, Neumáticos Nacional SA l'adquireix a l'industrial manresà Amigó. Amb la constitució el 6 de març del 1924 de Nacional Pirelli SA, Fábrica Española de Neumáticos, es va fer càrrec efectiu de l'explotació de la factoria.