Setembre. Inici de curs, tornada de vacances i nous propòsits. Tot i que no en som conscients, és l'inici de l'any astrològic, també. Per això a l'agost «fem balanç de la nostra vida», ja que equivaldria a un cap d'any. I em venen al cap records d'infantesa i enyorança. Ara no preparo la meva motxilla per al primer dia de col·le, sinó que les faig per a les meves filles. I em fa moltíssima il·lusió, em torno com una nena petita. I les podré acompanyar al matí al col·le tota cofoia, totes tres amb la mateixa motxilla, perquè jo segueixo portant motxilla! Llavors tot seguit m'ha envaït una tristor molt gran perquè he sigut conscient que no les podré recollir a la sortida. Fa anys que quasi és «un dia de sort» poder-les recollir. Vivim en una societat on la conciliació familiar no és important, la família no és important. Sobretot aquells que treballem en horari comercial, no podem conciliar gaire. Per a mi és dolorós no poder estar present en el dia a dia de les meves filles. Hem de «treballar» per poder «pagar» a algú perquè tingui cura dels nostres fills? On són els horaris conciliadors? El feminisme també defensa una maternitat íntegra. Ser mare/pare no és compatible moltes vegades amb les nostres feines. Per a moltes empreses és un estigma quan has de passar pel procés de la maternitat i vius amb la por constant que t'acomiadin. Un cop tens el nadó, comparteixes amb ell 4 mesos i l'has de deixar en braços de tercers per poder continuar atenent les obligacions. Ho tenim molt mal muntat, senyors. La família (sigui com sigui el nucli familiar) és el més important de les nostres societats. Construïm les societats del futur amb els nens i nenes d'ara. I aquests nens i nenes necessiten afecte i una educació emocional també per part dels seus pares. No ho pot substituir una tablet, una joguina o una activitat extraescolar. I el temps passa, i els nens creixen i llavors són adolescents que et retreuen que «mai eres a casa», quan tu et deixaves la pell a fora per a un futur per a ells?
El cercle legislatiu-economia-empreses és un peix que es mossega la cua, i no veig ànims que el vulguin canviar. Pot ser que en àmbits públics sí, però en el sector privat no. «Els temes personals no m'interessen», he sentit dir a molts empresaris, englobant la conciliació familiar com a «tema personal». Vergonya, vergonya que aquests individus «dirigeixin» les vides dels altres. I sí, mentre fitxes i tornes a fitxar dia a dia, la teva vida real és la que va passant. Tu, mentre somriguis i facturis, la resta no importa.
No hi veig solució a curt termini, excepte de jugar al joc de l'oca i saltar de feina en feina buscant una conciliació cada vegada millor si és possible. D'altra banda l'única solució és que, algun dia, mares i pares ens ajuntem i reivindiquem que la família és el futur i fem vagues per visibilitzar la problemàtica. Si penseu que un de sol no té força per moure res, és massa petit? proveu de dormir amb un mosquit dins la vostra habitació (proverbi africà).
