Un minut després de conèixer la sentència, les mirades de tothom s'adreçaran cap al Palau de la Generalitat i al Parlament. Al cap de dos, el focus mediàtic enfocarà cap a Lledoners. És allà on hi ha els reus polítics masculins tancats. El gruix dels penables són allà. Mentre a Barcelona es reacciona, a Madrid en Casado i en Rivera competiran per veure qui convoca la primera roda de premsa i incendiar tot el que puguin. El seu ànim (i els seus assessors) els demanen calar foc al pati on hi ha els rebels catalans. Mentre ells faran més ampla i profunda la trinxera que ens separa, els indignats (independentistes o no) necessitaran expressar el seu ànim rebregat. Tothom dona per descomptat que serà dura i per tant activadora de les reaccions que es produiran a cada plaça de Catalu-nya. Si els auguris es compleixen podria comprometre fins i tot la llibertat dels tres jutjats que no estan tancats: els exconsellers Mundó, Borràs i Vila. Hauran de decidir si es presenten a la porta d'un penal o bé s'escapen cap a l'exili, si poden. El Suprem és l'última instància legal espanyola, per tant, tot allò dels recursos i esperar, no és possible. El que sentenciïn serà d'aplicació immediata. En menys d'un mes s'acaba el període de dos anys de presó preventiva, per tant, o bé anuncien les penes o hauran de demanar una pròrroga.
Si fóssim a l'Índia dels 40, a l'Amèrica dels 60 o a la Sud-àfrica dels 90, tots els ulls es fixarien en Gandhi, King o Mandela. Mirar a la recerca del líder català incontestable per a aquest moment pot provocar estrabisme. La militància més enllà dels membres orgànics dels partits segueix sense identificar un «primus inter pares», el líder indiscutible que ha de marcar el camí. Les revoltes, si és això del que es tracta, només avancen amb un cap visible sublim (quasi diví) i una necessitat vital compartida. I no es recorden daltabaixos polítics transformadors en societats benestants com la nostra. Els partits i les entitats sobiranistes no es cansen de demanar una resposta forta i unitària. Mostren el que no tenen o el que temen, per això fan aquestes crides. És segur que es produiran dues reaccions de manual: una manifestació gegant, potser la més gran de la història d'Europa, i una vaga general. En diran aturada perquè les vagues només les poden convocar els sindicats. D'un dia com a molt. A partir d'aquí, les preocupacions en l'era postproletària es plantejaran a cada centre de treball. Si cal aturar l'activitat econòmica com a resposta màxima i si és lícit preguntar-se qui ha de pagar-ne el cost. Els funcionaris o l'administració. Els treballadors o els empresaris. Passada aquesta primera pantalla sense resposta clara a hores d'ara, més enllà de servir de guariment de les ferides morals comunes per les condemnes als presos (i preses), aquestes accions no serviran de gaire res més.
El president Torra ha dit que no acatarà la sentència. Però ni ell ni la resta de caps dels partits independentistes han dit com ho faran. S'han fet trobades a Suïssa. Però no han explicat el que han acordat. Més o menys com en les setmanes abans de la DUI de vuit segons. Si un particular no acata una sentència contra uns tercers, normalment és un acte sense cap conseqüència pràctica, però si és un càrrec electe principal com ell i ho fa donant ordres, tot agafa una altra dimensió. Pot cridar a mobilitzacions com les de Hong Kong. Allà els policies reben alguna cosa més que mirades d'odi. També pot ordenar a la consellera de Justícia que obri les cel·les de Lledoners. Però temo que allà es farà el que es fa sempre: mítings, actuacions musicals i poca cosa més. Desobeir de debò no és fer un pícnic, ni que sigui per la República. I no és una llicència meva per acabar aquesta peça. Vagin a: www.picnicxrepublica.org. Esperant el tsunami amb la panxa plena.
