Pel que he llegit, Gerard Piqué s'ha convertit en pocs mesos en propietari de dos clubs de futbol, l'Andorra i el Gimnàstic de Manresa. L'Andorra, gràcies al poder dels diners ha passat de competir de la Primera Catalana a la Segona Divisió B estatal, una categoria professionalitzada. Tot bé. Ja sabem que Piqué és un home llest, empresari i que no se sol mossegar la llengua. Allò que se'n diu un enfant terrible. I que la compra del Gimnàstic cal entendre-la com l'instrument necessari per formar futbolistes de quilòmetre 0 per projectar-los al cap d'uns anys al seu Andorra o qualsevol equip professional del món que pagui el traspàs corresponent. Ara, més que mai, el futbol de nivell es llegeix en clau de negoci. La mercantilització de l'esport arriba a categories de promoció, sovint amb les famílies capaces d'acceptar-ho tot a canvi de veure el nen vestint la samarreta d'alguns dels grans equips que omplen de minuts els telenotícies.

Piqué està al dia i sap quines són les tendències socials. El món audiovisual el coneix i, per això, inverteix en projectes tecnològicament avançats. El central del Barça, però, de tant en tant s'equivoca quan obre la boca o quan l'enxampa la Guàrdia Urbana fent trapelleries pròpies d'un nen malcriat, o d'un ric que es considera que està per sobre del bé i del mal. Una de les seves darreres malifetes, com havia fet algun any enrere, ha estat projectar-se com un ludòpata al qual el joc li va de cara.

Que a final del mes d'agost s'escampi arreu que, en poques hores, ha estat capaç de gua-nyar més de 350.000 euros al pòquer, em sembla una irresponsabilitat per part d'una persona que, obligatòriament, ha de transmetre uns valors molt clars i contundents. És una frivolitat fer públic que en un tres i no res ha guanyat, gràcies a l'atzar, el que no aconseguiran centenars de milers de persones treballant dur durant un grapat d'anys. No voldria ser malpensat, però és fàcil que, a més a més, darrere la informació hi hagi ingressos afegits d'algun acord publicitari del futbolista amb alguna de les grans empreses que controlen els jocs d'atzar.

És evident que l'ètica s'hauria de fer un forat en el futbol professional. Piqué i tots els esportistes d'elit són exemple i mirall per a milions de persones d'un món globalitzat. Us imagineu que, aquesta tarda, quan arribin els preparadors del Gimnàstic als vestidors, es trobin els nois i noies dels diferents equips jugant al pòquer amb diners sobre les banquetes? Què els haurien de dir, si l'amo és el que ho fomenta?

Per sort, mentre a final d'agost se succeïen els espais periodístics amb Piqué promocionant el pòquer, apareixia públicament l'entrenador del Bàsquet Manresa, Pedro Martínez, per fer contrapès i posar les coses al seu lloc amb crítiques als mitjans de comunicació que feien d'altaveu de les proeses del futbolista amb l'atzar. El seu compte de Twitter, amb més de 40.000 seguidors, deia «que Piqué haya ganado una pasta jugando al póker y los medios lo saquen, ¿es más noticia o publicidad del casino para que nos hagamos ludópatas? No recuerdo la noticia cuando perdió». Una bona clatellada.

Fomentar els jocs d'atzar, amb diners, suposa, vulguem o no, propiciar nous ludòpates. La ludopatia no és una broma, és un trastorn que coneixen de prop moltes personers i, de retruc, moltes famílies que acaben desestructurades. Ningú, i menys una persona amb projecció pública, hauria de prestar-se a aquesta mena de jocs que acaben amb milers i milers de persones a les consultes dels centres de salut mental especialitzats en addiccions.