El desenllaç que s'ha produït a la legislatura espanyola, amb la convocatòria d'unes noves eleccions generals, era una crònica anunciada. Ja fa una colla de mesos, alguns ja vam pronosticar que aquesta història no acabaria bé, perquè ja es veia amb tota claredat que Pedro Sánchez no tenia cap intenció de pactar un govern de coalició -com se sol fer a les democràcies europees en casos de minoria- i aspirava a una repetició electoral. I és que algú el va convèncer que les enquestes li eren favorables i que, per tant, en cas de noves eleccions, obtindria un nombre més alt de diputats.
I a aquest designi s'ha sacrificat tot, absolutament tot: lleis progressistes en tramitació, promeses electorals de la primavera passada, pressupostos, cansament i enuig d'una bona part de l'electorat, nova campanya electoral amb els seus costos, descrèdit internacional, estrangulament de les finances autonòmiques, elecció de nous càrrecs en les institucions de l'estat, etc. Totes les setmanes d'estira-i-arronsa amb Unidas Podemos no han estat res més que una mera representació formal que permetés anar consumint els dies necessaris. I quan va arribar l'estiu després de la investidura fallida, les converses amb un hipotètic soci van ser substituïdes per «converses» i «trobades» amb entitats socials, com una manera més d'anar cremant el temps... per arribar on ara som. D'altra banda, tothom sabia que les seves crides contínues al PP i a Ciudadanos perquè s'abstinguessin gratis et amore estaven condemnades al fracàs, perquè les alternatives de l'oposició existeixen precisament per fer caure el partit del govern, no per sostenir-lo de manera estrafolària.
Aquesta opció, aquest artifici, portarà l'estat espanyol a unes quartes eleccions en quatre anys, a part de la paràlisi i provisionalitat amb què el govern ha hagut de treballar en tots aquests mesos que estava en funcions. És, fet i fet, un autèntic disbarat, de costos altíssims per a tothom, però ja se sap que Pedro Sánchez no passarà a la història precisament per la seva condició d'estadista, sinó en tot cas pels seus jocs de mans i d'estratègia.
Consumat el pla que ja es tramava des de fa tant de temps, ara tot penja del nou resultat electoral. Si les previsions de Sánchez són encertades i obté un nombre d'escons més elevat i suficient, per a ell ja haurà valgut la pena tota la sobreactuació que ha practicat durant tants mesos. En aquest cas, tot serà donat per bo, ell podrà governar amb més comoditat i la gent s'anirà oblidant d'aquesta etapa més aviat impresentable. Potser fins i tot haurà pogut tornar a l'escena el bipartidisme pel qual sospiren les elits de poder madrilenyes, i les empreses de l'íbex 35 hauran aconseguit de neutralitzar un perillosíssim govern d'esquerres, amb un dimoni sinistre com Pablo Iglesias, o un dels seus, a l'interior del govern espanyol.
I si no surt bé? I si resulta que sortim de les eleccions de novembre més o menys com estem ara? Precipitar unes eleccions anticipades és una aposta molt alta i té una colla de riscos que Sánchez ja coneix. Però sempre ha jugat amb el funambulisme i altres vegades li ha sortit prou bé, perquè l'hem vist ressuscitar quan ja era, en el si del seu propi partit, un autèntic cadàver polític. D'això refia. I darrere del seu càlcul arriscat, el segueixen el PSOE sencer amb més o menys entusiasme, tota la política espanyola i, al capdavall, com a mers comparses de l'operació, els ciutadans, que assisteixen fastiguejats a tantes cabrioles. Estem expectants, no cal dir-ho.
