En algun recambró del somnis de Pedro Sánchez les sigles PSOE signifiquen Partit Sanchista d'Ovacionadors Entusiàstics, o potser d'Obedients Esclaus. Sánchez té un objectiu en aquesta vida: el poder, i no desitja compartir-lo, ni negociar-lo, ni pactar-lo, ni permetre que li condicionin de cap manera si pot evitar-ho. La resistència de què parla en el seu llibre no és la d'una ideologia o la d'una formació política sinó la d'un líder autoconvocat a governar i que se sent amenaçat per tots aquells que també volen talls del pastís. Per això, en la campanya que ja ha començat, el veiem disparant en totes direccions per acusar totes les altres grans forces polítiques -PP, Podem, Cs- d'haver-li bar-rat el pas a l'exercici del seu dret natural a la investidura, derivada d'haver tret uns quants diputats més que cap altre, però molts menys dels necessaris per governar amb garanties en un sistema parlamentari de base proporcional, que és el vigent a l'Estat espanyol.
Les aspiracions del líder socialista no són res sorprenent, ni tan sols inusual. Pablo Casado va conquerir la presidència del PP sobre el cadàver de Soraya Sáenz de Santamaría i després també es va desfer d'una part dels que l'havien ajudat. Albert Rivera va ampliar la direcció del partit per diluir el pes dels crítics, que han acabat marxant. Pablo Iglesias és una màquina de produir cadàvers d'antics companys de viatge -i algun d'ells, com Errejón, estan ben vius. La política espanyola sembla la llista de personatges de Jo, Claudi, aquella sèrie televisiva sobre la Roma del segle I en què els membres de la família d'Octavi August se succeïen en el tron imperial a base d'espases, dagues i saltats de bolets verinosos. Però no hi ha més crueltat en els partits espanyols que, posem per cas, en el partit Conservador britànic, on Boris Johnson ha estat qualsevol cosa excepte lleial a l'anterior líder i primera ministra Theresa May, que al seu torn va arribar al govern de rebot després d'una histèrica conspiració contra David Cameron, sempre amb Johnson al fons.
Els partits, abans de ser organitzacions més o menys ideològiques, foren simplement el conjunt dels partidaris d'un determinat aspirant en un plet dinàstic o en la lluita per un càr-rec. El seu objectiu era que tal persona accedís al poder i, des d'allà, els recompensés per la seva ajuda i fidelitat. Si perdien, sovint marxaven per cames. Ara no han de marxar del país però han de cedir la menjadora.
