Sí, dissortadament estem davant una nova convocatòria electoral. Haver arribat aquí suposa un fracàs col·lectiu de l'esquerra que implica, entenc, un exercici d'autocrítica.
L'autocrítica, però, no pot quedar en paraules, calen fets, entre d'altres, revisar i canviar què ha fallat en aquests mesos de negociacions per no tornar-ho a repetir.
Cal treballar amb humilitat perquè la gent pugui tornar a confiar en les institucions, que és, finalment, l'únic que tenim la gent comuna per protegir els nostres drets davant dels lobbies i els privilegiats.
Si la ciutadania en general avui està decebuda, aquest malestar afecta també, segur, les bases i la militància de tots els partits, també les del Partit Socialista que cridaven «sí se puede» i «con Rivera no».
Sembla que ara com ara hi ha el PSOE de les bases, el dels governs autonòmics i municipals, on sí que s'arriba a acords, i, per altra banda, una cúpula que sembla o bé segrestada per gurus del màrqueting o bé per unes pressions economicofinanceres no explicades.
Així, ens trobem que Pedro Sánchez ha decidit sotmetre la ciutadania a la ruleta russa d'unes noves eleccions abans d'acceptar que el país ha canviat i que el bipartidisme no tornarà.
Canviaran unes noves eleccions la pluralitat del Congrés? No. La pluralitat electoral ha vingut per quedar-se, i tots els polítics que no sàpiguen dialogar i arribar a acords, crec que no serveixen per a aquesta nova etapa.
I Pedro Sánchez ha demostrat fins a tres vegades al Congrés dels Diputats ser algú que rebutja buscar acords i dialogar. Ho va fer presentant-se a la primera investidura fallida amb un acord amb Ciutadans que no va aconseguir cap més suport. Ho va fer a la moció de censura, que va anar endavant gràcies als ponts i a l'esforç de Podem i els Comuns. Ho ha fet en aquest últim cicle, en el qual només ha aconseguit el suport d'un diputat del Partit Regionalista Càntabre.
Tenia, doncs, dues oportunitats per evitar eleccions: per la dreta -cosa que òbviament des de l'esquerra no és el desitjable- i per l'esquerra, i ha preferit seguir tensionant la ciutadania. Per què? Per un grapat de vots?
I per què aquests intents desesperats de buscar als partits de dreta? On és el Pedro que al programa de Jordi Évole, Salvados, deia que s'havia de tenir en compte Podemos i que era un error no haver entès que Espa-nya havia canviat .
Sembla, lamentablement, que el que en queda avui és algú que no és ni de dretes, ni d'esquerres, és del que diguin les enquestes.
I no, el problema no ha estat el socialisme, la bona gent que va votar per frenar un govern de dretes, que va creure que es podia assolir un govern progressista a l'Estat. Sembla que el problema és que el partit ha estat segrestat per gurus del màrqueting.
Crec, per tant, que a la ciutadania d'esquerres i progressista, almenys a Catalunya, no ens poden prometre ni exigir res d'aquí al 10-N. Només ens poden demanar -i molt humilment- una cosa: una segona oportunitat. Una segona oportunitat per construir estabilitat progressista i ponts de diàleg, per frenar el 155 i per canviar per millorar les condicions de vida de tota la ciutadania.
