La concentració Música per la Llibertat que es fa a Lledoners cada diumenge passa a fer-se en horari de migdia (a les 12), a partir d'avui. El dubte és saber quants diumenges es farà, perquè vistes les presses d'aplicar venjança i escarment que tenen a Madrid, el més probable és que la setmana que ve reclamin la presència dels presos a la capital del regne, perquè Marchena els digui a la cara com purgaran l'atreviment de voler ser demòcrates. Monarca, Gobierno de España, poder judicial, cossos de seguretat, partits polítics, mitjans de comunicació i les famílies que perpetuen el franquisme impunement deleixen perquè es faci pública la sentència, perquè serà el tret de sortida de tot el que tenen previst fer a continuació per acabar «de una vez con el problema catalán». Com que han donat mostres sobrades de què són capaços de fer, d'inventar, de tergiversar la realitat per aconseguir els seus objectius, res del que facin serà sorpresa. Contràriament, tancats en la seva obcecació, per què no poden ser ells els qui quedin parats per la resposta que se'ls dona des de Catalunya? Seria bo. Cal pensar-hi i preparar-se, doncs.

En tot cas, és la ciutadania qui té l'opció de respondre a tanta dejecció biliosa com s'està abocant contra el sobiranisme català. Pedro Sánchez ha cronificat el sentiment d'odi contra Catalunya en la seva intervenció a les Corts espanyoles. La seva nul·litat com a gestor polític (saber negociar, saber pactar...) l'ha volgut compensar -pensa ell que electoralment- amb un pronunciament vil, d'autèntica baixesa moral. Qui defensi encara la seva credibilitat se situarà al mateix nivell infame del candidat incapaç. Amb la seva actuació, Sánchez ha donat testimoni de la cronificació de la crisi en què viu la política espanyola, la misèria política que governa el règim monarquicofranquista espanyol. La cronificació d'un sistema cor-rupte, que vulnera drets i actua al marge del concepte de democràcia que es practica en les societats avançades. Només passa a Espanya que es vagin fent eleccions (quatre de generals en quatre anys, i la cinquena cita electoral en només un any) perquè els candidats són incapaços d'arribar a acords, perquè no els agraden els resultats. On queda la voluntat expressada pels electors? Quin cap d'estat pot restar impassible davant tant menyspreu pel vot dels ciutadans i una classe política tan galdosa?

És clar que, vistos els precedents, i la pretesa qualitat del «estado social y democrático de derecho» que diuen que és Espanya, no hauria d'estranyar aquest sistema d'eleccions a la carta: potser heu vist que es respectessin els resultats electorals a Catalunya dels darrers anys? El govern legítim escollit el 2015 se'l van carregar amb una llei feta exprés. El del 2017 no el van acceptar fins al tercer intent i el mantenen collat. Als diputats a corts i senadors els han negat drets, i representació als seus electors. I els tres eurodiputats ja veieu com poden defensar els drets dels seus votants...

En fi, d'on no n'hi ha, no en raja, i a les espanyes fins i tot defensen que un referèndum és il·legal i innecessari, perquè les coses importants les han de decidir els polítics. Quins? Els Sánchez i companyia?