La ciutat de Berga commemorarà, amb una sèrie d'actes al llarg de l'anualitat compresa entre l'octubre del 2019 i el del 2020, el vintè aniversari de la inauguració del Pavelló de Suècia i, amb ell, la del Casal d'Europa del Berguedà.
El mes vinent iniciem les activitats amb una conferència col·loqui sobre «La Unió Europea i la pau», interessant tema aquest, essent la pau, ara i sempre, el suprem objectiu moral i històric de la humanitat. Gandhi així ho definia: «El dia que el poder de l'amor prevalgui sobre l'amor al poder, el món coneixerà la pau».
Sense remuntar-nos lluny, permeti el lector remetre'm a una de les pàgines de la nostra història ciutadana.
Era el dia 8 de maig de l'any 1877 quan el govern de l'Estat conferia a la vila de Berga el títol de Ciutat amb tots els honors inherents i en específica referència a la pau assolida en acabar la tercera i última de les guerres carlines que tan greus conseqüències havien suposat per a la nostra ciutat.
I així fou que el consistori aprofità l'ocasió per batejar i rebatejar vies urbanes. Amb noms de berguedans gloriosos (plaça Viladomat, carrer Maixerí, Ronda Moreta?). Però l'encara més escaient i oportuna fou la denominació donada a una avinguda encara insignificant aleshores, però destinada a esdevenir l'àmplia avinguda d'accés a la ciutat: el passeig de la Pau.
Confesso que m'enorgulleix el fet que la ciutat de Berga sigui talment l'única a Catalunya on una de les seves principals artèries i porta d'entrada ostenti «la Pau» com a denominació. Un indret, precisament, on visc i treballo des de fa mig segle i que m'ha dut a pensar i pronunciar milers de vegades aquest mot tan ple de contingut, com Buda ens recorda («Millor que mil paraules buides, una de ben plena és la paraula pau»).
He tingut a vegades la fantasiosa curiositat d'imaginar quina impressió causaria a aquells clarividents baptistes del Passeig berguedà de l'any 1877 el fet de contemplar-lo avui, un segle i mig més tard. Amb un parc al centre, ple de cedres, desmais, pins i sequoies a l'entorn d'un estany adormit. Un oasi de pau i serenor, sens dubte. Envoltat però d'un entorn urbà, curull de terrasses, comerços, i oficines bancàries, capaç de maquillar el context general d'una ciutat encara no gaire decidida a arrencar el vol.
Al llarg del Passeig, com profèticament plantats, quatre monuments recordatoris, per activa o per passiva, accentuen missatges pacifistes. Per començar, ferm i altiu, un bronze de Pau Claris, el nostre president de la Generalitat que perdé la vida per proclamar la República Catalana; i ben a prop, donant benvinguda al visitant, l'esquemàticament idealitzat símbol de la Patum, l'esclat de joia berguedana que pels segles escenifica el triomf de la lluita del bé sobre el mal; més enllà, el bust d'en Vinyes i Cluet, «el sabio catalán», que durant el seu exili americà i des dels diaris El Heraldo i El Mundo denuncià constantment els horrors de la nostra guerra civil i del nazisme a Europa. I al capdamunt, un discret memorial recordant-nos la Berga ciutat pubilla de la sardana 1970, «la dansa sencera d'un poble que estima i avança donant-se les mans».
La síntesi d'aquestes aparentment distants però tan properes imatges així la resumeix Albert Camus: «La pau és l'única batalla per la qual val la pena lluitar».
