24 de setembre de 2019
24.09.2019
Regió7

Comunistes al consell de ministres

23.09.2019 | 23:19

L'altre dissabte al mercat de brocanters de la plaça Europa de Manresa vaig veure una portada de La Gazeta de Manresa del 15 de novembre del 1975 (amb el Generalísimo literalment a l'UCI) on deia que l'alcalde de Manresa (Ramon Roqueta) reiterava la seva lleialtat a Franco. En la seva situació segurament no podia fer cap altra cosa, d'acord, i aquesta afirmació no vol dir que el darrer alcalde franquista de Manresa no fos una persona oberta i dialogant que va mirar de posar les coses fàcils a l'oposició antifranquista. És, però, un detall molt il·lustratiu del que la gent gran ja sabem però els més joves potser no: la fi del franquisme la van dirigir els mateixos franquistes per assegurar que en aquest procés de canvi determinats conceptes i estructures es mantinguessin intactes. Això i no altra cosa és l'anomenat Règim del 78, amb un símbol intocable, la monarquia còmplice del feixisme; un text aprovat sota xantatge, la Constitució; i unes normes no escrites però gelosament protegides per aquells que van supervisar l'anomenada transició i els seus hereus directes. Aquells que abans anomenàvem poders fàctics, per referir-nos a l'oligarquia, l'exèrcit i l'església, i que ara que ja parlem anglès superbé anomenem deep state (on s'inclou l'alta jerarquia militar, judicial i ministerial) i l'Ibex35. En el fons, però, i deixant de banda l'església, parlem del mateix, de sectors de la societat espanyola amb molt poder econòmic i polític, que creuen que el franquisme va ser, com a mínim, un mal menor (com a màxim, l'hòstia amb vinagre) i que consideren que cal preservar, al preu que sigui, determinats pilars d'aquell règim.

I quins són, aquests pilars fonamentals? Els més evidents, la monarquia (la no república) i la unitat territorial del Regne. Però n'hi ha d'altres, de menys explícits però tant o més determinants: que allò què van unir Franco i Eisenhower no ho separi un xitxarel·lo qualsevol només perquè ha guanyat unes eleccions (per això quan hi va haver les manifestacions contra la guerra d'Iraq Joan Carles I va córrer a Texas a tranquil·litzar George Bush Jr.); que no es toqui el model econòmic del desarrollismo, basat en l'automòbil, la construcció i el turisme (sectors, tots tres, condemnats a perdre pes al llarg del segle XXI); que mai, en cap cas, es rebaixi la despesa militar; i que a les cadires del Consell de Ministres no s'hi torni a posar mai més el cul d'un comunista («l'avi no va fer la guerra perquè ens tornin a manar els rojos»).

Per això des del 1977 mai (mai!) el PSOE s'ha plantejat seriosament formar un govern de l'Estat amb el PCE, amb Izquierda Unida o amb Unidas Podemos, malgrat pactar-hi de forma habitual en ajuntaments o comunitats autònomes. Al Govern de l'Estat aquesta coalició està vetada, no tant per allunyar l'esquerra del poder (que també però cada cop menys, penseu si no en el cas Syriza a Grècia), sinó per una qüestió simbòlica, de concepció patrimonial de l'Estat i, m'atreviria a dir, del país. És per això que no és cert que ser espanyolista i d'esquerres sigui un oxímoron, però quasi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit