És curiós el sentit del ridícul. Una línia molt fina separa el que és divertit del que és grotesc, patètic. I aquesta frontera estipulada per una mena de contracte tàcit assumit al llarg dels anys és sempre qüestió del punt de vista.

L'ésser humà ha desenvolupat una mena de defensa envers el ridícul. Rares vegades som conscients de quan el fem. En canvi, sempre el detectem en els altres; som enormes observadors per naturalesa. Quan veiem algú que cau i que, de forma robòtica i assumint que el ridícul ja ha estat detectat pels presents, s'aixeca dissimulant l'indissimulable, ens sorprèn una sensació estranya, com si nosaltres haguéssim caigut. Una vergonya pel fet de veure situacions ridícules.

A mi em passa amb la gent que, per alguna estranya raó, no només escolta música, sinó que t'obliga a escoltar-la mentre camines/ets al tren/metro. Aquella classe de persones que ignoren l'existència d'auriculars. Quan veig aquesta gent la vergonya m'envaeix, evito mirar-los, em dic que ara se n'adonaran i deixaran de fer-ho, vull no tenir vergonya. El més graciós és que és sempre l'observador el que en té.

Em pregunto, amb certa por, si aquesta por al ridícul aliè és més una autodefensa cap al propi ridícul o una trista negativa a acceptar-lo com a part nostra. Perquè, al final, riure's d'un mateix només és qüestió de perspectiva. I ens fa falta.