Per entendre aquesta notícia cal situar-se en la cultura popular de l'època. Primera premissa: hi havia un cantant de nom Manolo Otero, ben plantat, que un dia va convertir-se en cantant de temes insinuadors que interpretava amb una veu encara més insinuadora. Segona premissa: existeix el personatge històric d'una cantant i ballarina de music-hall d'origen gallec que va triomfar a Espanya i a França entre el segles XIX i XX, a la Belle Époque, va esdevenir molt famosa, i tenia com a nom comercial el de la Bella Otero. Sumant dos i dos, al «guapet» Manolo Otero li va caure l'epítet del Bello Otero. Tercera premissa: el ministre espa-nyol d'Educació el mes de setembre del 1979 es deia Manuel Otero Novas. Resultat: en plena crisi de protestes per la retallada en el nombre de mestres a les escoles públiques, llavors estatals, el ministre es va transformar en «el bello Otero Novas» en burles crítiques com una cançó que li va dedicar Esquirols: «En aquest país monàrquic / sobren mestres a grapats / no cal pas anar a l'escola / car tothom neix ensenyat. / I és que el Bello Otero Novas / tots els càlculs fa quadrar. / Vostè sí, vostè sí / que sap comptar»
