El príncep Hamlet, el més conegut de tots els personatges dels drames de Shakespeare, pronuncia el seu celebèrrim «ser o no ser» al principi del tercer acte de la seva popular obra. Des que tinc coneixement i escric sobre els meus entorns, no passa gaire temps sense que em faci aquesta demanda respecte del lloc on vaig néixer. No em refereixo a Catalunya, la qual es pregunta sobre si serà o no independent. L'ens geogràfic català que s'auto-qüestiona contínuament si és una realitat o bé una entelèquia és la zona central, les comarques del mig. La setmana passada es va celebrar un debat sobre aquesta realitat, no sé si dir-ne política, geogràfica, social o administrativa. Polítics i representants socioeconòmics van a acudir a la convocatòria de la d-+elegació del Govern i d'aquest diari per fer-se una psicoanàlisi col·lectiva. Es va dir que és un àmbit «viu i no fictici» però «difús». Amb aquestes mancances, malgrat tot existim. Comarques per aquí, ciutats per allà. Els del Bages estaven mirant de reüll els d'Osona quan se'ls va aparèixer enmig el Moianès. El batlle d'Igualada acaba d'acusar «d'igualaditis» aguda el seu company de Manresa mentre mira cap al Penedès o Lleida. Els que són de o viuen dins dels límits d'aquestes terres, com els habitants de la vila amb el mercat més popular de tots, el de Calaf, per boca del seu batlle van dir que viuen en una disfunció. Anem avançant en l'escriptura sobre la part profunda del Principat i notaran que encara no he aconseguit concretar cap argument amb què deixi clara la certesa incontestable de l'existència de tal àrea.
Durant la xerrada, el radical lliure va ser el primer edil de Moià. En bioquímica és una molècula inestable amb un electró desaparellat i susceptible de crear enllaços amb altres àtoms. Va dir que calia treure ratlles, referint-se a les divisions amb les quals es gestionen pobles i comarques. Ell, que és el primer responsable de les més gruixudes que s'han traçat des de la Transició per aquí. Però estic d'acord amb ell. Ens sobren ajuntaments de pobles petits. En l'època dels serveis generals i de l'atenció a les persones caldria mancomunar-ho tot i més. Els Consells Comarcals, la creació governativa més recent de totes, haurien de combinar les necessitats de les viles que tenen uns centenars o bé unes desenes d'habitants. Menys alcaldies als micropobles i més procurar per les demandes de la societat actual. Anem sobrats de regidors pertot arreu. Molts, la majoria no cobren, son gestors afeccionats i es presenten per vocació o vanitat. Quan la primera minva i la segona queda coberta, els elegits a les urnes es cremen i deixen d'ocupar-se de les serves responsabilitats amb la dedicació requerida. Tenim societats molt envellides i localitats despoblades. Tothom reivindica la seva pàtria menuda però quan viatgem hem de dir que som de Barcelona perquè encara molts no saben com es diu el nostre país i menys què és això dels terrenys centrals. Sempre el problema de la identitat, que només és forta quan es vincula al fet comarcal, segons la delegada Camps. I una de les veritats més encertades de les dites durant l'acte és que «falta més treball en equip perquè funcioni». Alba Rojas, de l'Ateneu Cooperatiu, va tenir la grapa de dir que calia «deixar de rondinar i estar acomplexats». Hauran notat que moltes de les expressions no són ni integradores, ni optimistes ni, encara menys, coincidents. Doncs som això. Des del punt de vista científic, per demostrar una teoria cal trobar una evidència que la sustenti. Aquest periòdic que tenen entre les mans n'és una, la més evident que el nostre territori potser existeix. Amb el permís d'algú altre, en va ser l'inventor i ara un dels mantenidors principals.
