Demà s'inaugura a Igualada el nou Arxiu Comarcal de l'Anoia, amb la visita del president de la Generalitat. Bé, la designació oficial de l'acte no és aquesta, ja que, com que s'han convocat unes noves eleccions, haurà de ser una «jornada de portes obertes», sense discursos ni talls de cinta per part dels polítics. Tant se val: la qüestió més important és que el nou equipament està a punt, que aviat s'hi farà el trasllat des del vell arxiu de la plaça de la Creu i que Igualada comptarà de seguida amb unes noves instal·lacions culturals en condicions excel·lents. L'edifici albergarà també diverses aules.
És una notícia molt positiva que cal subratllar adequadament, perquè, com se sol recordar, mai no es fan manifestacions al carrer per reclamar una biblioteca o un arxiu, o serveis d'aquesta mena: la gent es mobilitza per una altra mena de causes, però no pas pels equipaments culturals. En aquest cas, la cosa encara és més remarcable perquè, a diferència d'una biblioteca pública, els usuaris potencials del servei pertanyen per definició a un nombre reduït de persones. Però aquesta és una circumstància que precisament posa en relleu la importància d'aquest nou equipament: d'alguna manera, un país dona la talla de la seva sensibilitat cultural, del seu nivell de progrés i modernitat, quan entre altres coses sap protegir adequadament el seu patrimoni documental i historiogràfic, i quan el posa al servei dels ciutadans en instal·lacions com cal. En aquest sentit, el pas des de l'Arxiu vell de Cal Maco, inaugurat el setembre del 1986, als nous locals de la plaça del Rei és un salt qualitatiu importantíssim, que dona una nota molt positiva a la gestió de govern de l'Ajuntament d'Igualada i de la Generalitat.
De passada, l'adequació dels nous locals permetrà la recuperació d'un edifici del 1958 que ara havia perdut la seva funcionalitat i que va ser construït com a Escuela Superior de Tenería, és a dir, com a lloc de formació dels futurs empresaris i treballadors de la indústria d'adobar pells. Tot seria perfecte si no fos perquè, com ja ha passat alguna altra vegada amb aquest equip de govern nacionalista, es recupera com a denominació de futur de l'edifici un castellanisme que ja estava en desús i que durant anys i panys havíem lluitat per desarrelar. L'error s'agreuja, al nostre entendre, perquè la denominació que convenia al nou equipament no era la de «La Tenería» sinó, simplement, la d'Arxiu Comarcal, posant en primer pla, doncs, l'equipament que dona sentit a la utilització futura de l'edifici, més enllà de les aules que s'hi puguin anar hostatjant de manera més o menys permanent.
Noms a part, l'edifici ha estat degudament rehabilitat seguint el projecte de l'arquitecte Carles Crespo i les obres han permès amorosir la imponent estructura de l'arquitectura franquista de l'època, on els més grans recordem encara la presència de l'aguilot amb el «yugo y las flechas» a la façana. Els temps han canviat molt, a l'edifici s'ha guanyat una lluminositat esplèndida al pati central i la rehabilitació integral permetrà treballar a tothom en unes condicions òptimes. Veure l'Arxiu Comarcal tan ben instal·lat hauria fet felices moltes persones que van salvar els papers antics de la nostra ciutat i que hi van esmerçar moltes hores i molts esforços. Per no parlar dels més recents, em sembla just evocar en aquest sentit el nom de Jaume Serra i Iglesias (1853-1938), un oficial major de l'Ajuntament, republicà, catalanista i maçó, que va rescatar de les golfes de Ca la Vila tota la documentació històrica oblidada d'una ciutat que estimava amb passió i que va haver d'abandonar per culpa del caciquisme godonista de l'època. Enhorabona, doncs, a tots, començant per l'arxivera Marta Vives i tot el personal que hi treballa.
