Quan havíem aconseguit entendre una mica el món del segle XX arribem al 2019 i comencem a no entendre res. ¿Sorgiran uns nous McLuhan, Eco, Barthes o Chomsky que ens donin les claus per obrir-nos pas enmig de la boira espessa? Ho suplico. Mentrestant, podem celebrar que l'acceleració centrifugatòria a què estem sotmesos no només genera monstres, sinó també esperances com la creixent consciència ecològica al món occidental, ni que sigui inspirada per figures tan evanescents i filles de la boira com la Greta Thunberg. Ahir mateix, milers de joves van llançar des dels carrers un clam en favor del planeta que han d'heretar. A Manresa, l'acció va ser tot un èxit. Quin goig. Però, lamentablement, el clam dels manifestants s'alça confús enmig de polítiques hipòcrites que culpen els ciutadans del que és responsabilitat dels governs i les grans empreses. A Manresa, per exemple, la política mediambiental oficial a favor del transport públic convida els ciutadans a usar uns busos urbans que contaminen més que tots els cotxes de tota una comunitat de veïns. Els que no són híbrids són una ferralla pudent que llança tanta porqueria per l'escapament que la seva part posterior està pintada de sutge com si no fos un bus, sinó una siderúrgica del segle XIX. Es fa molt estrany que aquests busos passin el control de gasos de l'ITV. Però el passen. I mentrestant, parlem de la recollida de l'orgànica. Bah.