Dins d'un context de pistolerisme entre patronals i sindicats, com demostra el fet que l'any 1921 a Barcelona hi va haver 117 atemptats amb 79 morts, el governador civil Martínez Anido (1920-22) va decidir fer els ulls grossos davant les pistoles de la patronal, que finançava el Sindicat Lliure per atemptar contra els líders obrers, però als dirigents i militants dels sindicats de classe els aplicava la llei de fugues, que consistia a tirar un tret per l'esquena al pres al qual abans havien comunicat que quedava en llibertat. El 1923 queia assassinat l'anarcosindicalista català Salvador Seguí, el Noi del Sucre. Després de la celebració d'un 11 de setembre multitudinari, Miguel Primo de Rivera imposava una dictadura militar. A Manresa va resultar mort el fabricant de filatures i vicepresident primer de la Cambra de Comerç des del 1918, Pere Oliveras Serra, per un individu que li va disparar repetidament amb una pistola. A l'atemptat va resultar ferit Fer-rer, que l'acompanyava. Dins d'aquest ambient de terror apareix la figura de l'obrer anarquista Manuel Hernández, confident de la policia i infiltrat en el sindicat únic, que prenia el pèl a tothom.
A los trabajadores és un pamflet literari ben escrit signat pel Comitè local, l'any 1922. En realitat és obra de Manuel Hernández, motiu pel qual va ser detingut per la Guàrdia Civil de Manresa, en espera de judici. El lèxic en què estan escrits uns fulls clandestins que es van repartir per la ciutat té trets iguals que els de l'article que va escriure el 29 de gener del 1922 en un periòdic sindicalista, on signava amb el pseudònim Àcrata. L'article va coincidir amb les detencions de sindicalistes que actuaven clandestinament, efectuades el gener i el febrer per Agapito Marín, que treballava a les ordres de Miguel Arlegui, cap de la direcció general de Seguretat de Barcelona, a qui Hernández es refereix com el Hechizado, i Martínez Anido, el Vampir, destituït el 1922, per la seva brutalitat. Qualifica Manresa de ciutat jesuítica, on també es practica la llei de fugues. Defensa les obreres i critica els sindicats d'ofici: acusa el tintorer Pedro Serra, d'anarquista renegat i expresident de la Federació Obrera; a Vives, contramestre i petulant exalcalde de barri i vicepresident del Sindicat Lliure -pistolers de la patronal-; i a Viñals, impressor. Afirma que aquests «tres malvats individus amb la cooperació de la policia porten el dol i la desolació a les famílies treballadores». Denuncia que «la policia ens assassina» i desitja que el mític Diego Corriente, bandoler andalús, que afavoria els pobres, algun dia reverteixi la situació.
Curiosament, Hernández, en una carta dirigida al governador civil de Barcelona, assegura que des del 1913 es va apartar públicament de les idees anarquistes, doctrines utòpiques que ataquen els espanyols incestuosos i parricides que les sustenten. Si circumstancialment havia conviscut amb ells era per conèixer les seves passes i amagatalls i denunciar-los a les autoritats o persones que per la seva posició social representen l'ordre. Com a proves d'aquesta actuació esmenta Fermí Roca, president de la Cambra de Comerç i Indústria de Manresa; Joan Galobart, director de l'establiment fabril Eusebi Bertrand i Serra; Adolfo Blanco, capità de la Guàrdia Civil ascendit a comandant; i Agapito Marín, cap de la brigada de serveis especials de la Prefectura Superior de Policia. Afirma que els malvats del Sindicat Únic, el 2 de gener del 1920, el van cobrir de bales en sortir del seu domicili. Versió desmuntada pel cap de la policia, que afirma que quan es va incorporar a Manresa el capità de la VI Companyia, Hernández, amb la finalitat de donar-se a conèixer com a confident important, va fer que un amic seu, Benito Esteban, li disparés uns trets per presumir, però ningú se'l va creure. L'esmentat cap de policia també li desmunta la coartada del pamflet i diu que el va escriure per evitar que elements sindicalistes pensessin que fos ell el delator dels detinguts pel comissari de policia Marín.
D'anarquista d'acció, després es va dedicar a viure a costa de patrons i autoritats donant sovint falses confidències, i a Manresa els sindicalistes també es guardaven d'ell. Eusebi Bertrand i Serra, propietari de la Fàbrica Nova i diputat a Corts per Puigcerdà, que va donar suport al cop d'estat de Primo de Rivera, dona la cara per ell i afirma que la detenció és una equivocació. Va sortir en llibertat, però amb vigilància.
