Fa uns dies em varen obsequiar amb el llibre d'Isabel Allende Largo pétalo de mar, no sé si va ser perquè l'escriptora fa anys que em té captivat, o perquè el llibre comença a l'andana de l'estació del Nord de Manresa en el moment en què el protagonista, practicant durant la guerra civil a l'hospital de Sant Andreu, reanima el cor d'un soldat de la lleva del biberó, i em recordà les vivències del meu pare, però el cert és que me'l vaig llegir en un cap de setmana. No trauria avui el llibre en aquest article, si no fos perquè, en un moment donat, l'autora fa referència, amb paraules de profunda admiració, a la transició política, de la dictadura a la democràcia, que va tenir lloc a Espanya durant l'últim quart del segle passat.
En els últims anys s'ha posat de moda, en alguns sectors, de parlar del «Règim del 78» quan es fa referència al pacte constitucional. Varen començar els dirigents de Podemos. Entenc que ho fan perquè se senten hereus del sector quasi marginal del marxisme extraparlamentari de l'època, que predicava la ruptura en lloc del pacte. I han continuat els processistes catalans, aquests perquè prediquen la República imaginària que ens durà al paradís.
Tant els uns com els altres acusen els socialistes de ser els garants del Règim del 78, com si fos una ofensa, i res més lluny de la realitat. Si entenem com a Règim del 78 l'Estat social democràtic i de dret que sorgí del pacte constitucional, els socialistes ens sentim molt orgullosos de ser-ne copartícips i el nostre capteniment és el d'aprofundir-lo i renovar-lo. En el fons no és estrany, tant els uns com els altres lideren moviments que se sustenten en la intransigència, que en cap moment es plantegen arribar a l'acord, sinó que volen imposar els seus plantejaments polítics minoritaris a la majoria de la societat.
N'hem d'aprendre i molt, d'aquella generació, en la qual tots varen renunciar a una part dels seus objectius per tal d'arribar al màxim consens possible. Algú te prou supèrbia per afirmar que Jordi Solé Tura, redactor de la Constitució en representació dels comunistes, no era un demòcrata?
La conya catalana té el seu encant, ells són republicans convençuts, només la República ens farà lliures, diuen. No pot haver-hi una democràcia real si el cap de l'Estat és per llinatge i no per elecció. Com en tot, les veritats absolutes no existeixen, però el més maco de tot és quan per refermar les seves conviccions diuen que «volem ser la Dinamarca del sud». Res a dir contra els danesos, ans al contrari, em sembla un país socialment molt avançat i té coses que fora bo que copiéssim. Però la contradicció de la cosa rau en el fet que Dinamarca és una monarquia com l'espanyola.
Espanya té de cap d'Estat un rei, com altres països del món. En molts d'ells, els que són monarquies democràtiques, com és el cas espanyol, promouen els valors republicans de la revolució francesa, i es dona el cas que la majoria de les imperfectes democràcies són monarquies. Tots sabem que són molt fàcils de trobar les dites repúbliques que no tenen res a veure amb els valors republicans. La conclusió a què s'arriba és que al segle XXI no té res a veure el llinatge o l'elecció per saber si un país és democràtic o no.
Escric aquest article la setmana que s'han produït un seguit de detencions, ordenades per la justícia, per la fabricació i tinença de bombes casolanes. Ha faltat temps per organitzar manifestacions acusant l'Estat d'opressor, de perseguir els ideals de llibertat i unes quantes coses més. I els ha faltat poc, als dirigents polítics, per posar-s'hi al davant, tot i que com a govern tenen diverses causes obertes contra algun d'ells per agredir els Mossos d'Esquadra.
Compte, una mica de perspectiva, no sé si aquest és el cas, però ja fa massa temps que en aquest país s'està sembrant l'odi, per pensar que mai no sortiran uns eixelebrats que facin un disbarat.
