També la nostra generació havia entès literalment que ser pobre era avantatjós per entrar a la vida eterna i ser ric era una creu per entrar al Regne. I és cert, però cal entendre els vocables pobre i ric; no en termes mercantilistes sinó en termes de valors. El circuit de la Vida té el seu origen i destí en Déu «el Pare». Ja Pau exhorta Timoteu a lluitar en el noble combat de la fe i gua-nyar-se la vida eterna, que és per obtenir-la que tots hem sigut cridats. Déu ens hi té destinats però cal treballar-la i no pas esperar-la còmodament asseguts.

Certament que els evangelis ens presenten Jesús com la manifestació de la bondat de Déu; però aquesta bondat té una excepció: quan un ésser humà és dur amb els altres éssers humans.

I les majors dureses que se'ns reclamaran seran els nostres incompliments de les benaurances.

Estem entre dos mons separats per un portal, un abisme que cal travessar. I aquest portal sols té una característica: que no estigui tancat ni a un mateix ni als altres. Ens serà aplicada la mateixa mesura que nosaltres haurem fet amb els altres. Cal entendre que només hi ha una vida i després de la mort només podrem respondre de la nostra manca d'estimació, de comunió i de solidaritat.

«El ric Epuló i el pobre Llàtzer» sols ens venen a dir això. Enlloc es diu que el pobre sigui virtuós i el ric dolent, sinó que el ric s'ha condemnat a ell mateix perquè el seu portal s'ha tornat un abisme per a ell i per als altres, i els valors evangèlics i eterns són absents de la seva vida.

Els veritables profetes són els pobres que cadascú troba pel camí d'aquest món que li toca viure. Per això els grans sants sempre se'ns presenten com a pobres que veuen en els més pobres que ells la bondat i el rostre de Déu. Tots tenim la seguretat que després de la mort ja no hi haurà els mercantilismes d'aquí.

Si Déu es va donar a la creu no va ser per tancar portes ni condemnar ningú sinó per obrir-les a la Vida.

És difícil ser pobre amb el pobre, però sort que el pobre per excel·lència ens hi ajuda.