Temple de Montmajor dins del comtat de Berga, encara que posteriorment, i després de l'edat mitjana, va passar a dependre de la Casa Ducal de Cardona; al mateix temps va pertànyer al domini del monestir de Santa Maria de Serrateix i es trobava dins del bisbat de la Seu. La primera notícia de Sant Esteve del Pujol de Planès apareix documentada el segle XII, va ser par-ròquia a partir de la primera meitat del segle XIV i va arribar a tenir com a sufragània l'església de Santa Maria d'Aguilar, fins que va acabar depenent de la parròquia de Sant Sadurní de Montmajor.
L'església original era d'una sola nau, amb un transsepte a la capçalera de llevant, d'on neixen tres absis semicirculars. El punt d'unió de la nau i el creuer està coronat per una cúpula semiesfèrica que, a l'exterior, es mostra en forma de cimbori, que confereixen al conjunt una elegància ingràvida molt suggestiva. Externament acumula tot l'encant romànic en els absis -més gran i alt el central i sobrealçats els laterals, amb trinitat d'arcuacions cegues entre les lesenes, i obertures de doble esqueixada, culminades per un arc de mig punt adovellat. I, a més, entrava la llum de tramuntana i meridional per una finestra a cadascun dels frontals del creuer, que ara es troben tapades.
La porta d'entrada a l'església estava ubicada al cantó meridional, justament en el lloc on s'obre actualment, sota una llinda de pedra amb la gravació de l'any 1621. Es tracta, per contingut, d'un dels conjunts més interessant i amb més personalitat del Berguedà, malgrat el guix que cobreix l'interior del temple i amaga la coberta de pedra de mig punt de la nau i el transsepte, així com totes les remodelacions i els afegitons d'èpoques posteriors que desdibuixaren l'estil romànic original, sobretot les reformes escomeses en el segle XVII, en què s'afegiren la sagristia i la rectoria.
Els retaules, un del Renaixement i l'altre del Barroc, de Sant Esteve del Pujol de Planès foren desmuntats i traslladats al temple parroquial de Sant Sadurní de Montmajor el 1980 i en podem trobar un de dedicat al Protomàrtir i un altre a la Mare de Déu del Roser, i estan datats, respectivament, el 1635 i el 1726.
El retaule de Sant Esteve és d'una bellesa admirable, confeccionat en dos períodes de temps diferents i que traspuen la gràcia i l'encant renaixentista i barroc al mateix temps, sota l'autoria, respectiva, dels germans Alegret de Cervera i l'escultor Miquel Vidal. Aquest retaule s'estructura en tres nivells diferents: al basal hi trobem els arcàngels Sant Miquel i Sant Rafel, a dreta i esquerra del Santíssim; el cos central, en què hi apareix el sant titular del Pujol de Planès, envoltat per Sant Pere a la dreta i Sant Pau a l'esquerra; i el cos superior, amb una talla de la Immaculada Concepció al centre. I culmina el retaule amb la imatge del Pare Etern.
Sant Esteve del Pujol de Planès és una església de nom senyorial i topònim ennoblit en baronia pel rei Alfons XIII en la persona de Consol Pia de Grassot de Cibat i Fuster, títol ja caducat per no haver estat rehabilitat, i, per tant, revertit en la Corona. Denominació d'estructura en oxímoron, per la contraposició de conceptes entre la verticalitat i l'horitzontalitat, com uns eixos de coordenades per situar i orientar entre la muntanya i el pla, en aquell nucli de Montmajor enmig del disseminat, a diferents nivells i amb els teulats orientats en totes les direccions, tenint l'església com a centre de gravetat i, a la vegada, com a origen a partir del qual tot s'expandeix i s'eleva fins al damunt del més amunt.
Aquesta església montmajorenca té una estructura polièdrica d'estils, formes, conceptes i espais; com si volgués representar la vida tota sencera de les persones, edificada sobre la roca perquè la fermesa li faci resistir l'embat del dubte, l'ensarronada de la temptació i l'envestida del maligne.
