Molts mitjans de comunicació ja han qualificat d'esperpèntics els Campionats del Món d'atletisme que s'estan celebrant a Doha. No perquè la qualitat dels atletes sigui més o menys bona, sinó perquè les temperatures sota les que s'estan disputant les proves fora de l'estadi posen fins i tot en risc la vida dels corredors. En la marató femenina, les atletes queien com mosques extenuades per la calor. Fins a un 40% de les atletes (en total 28 i algunes van ser retirades amb ambulància) no van poder acabar la prova. Malgrat disputar-se de nit, la temperatura era superior als 30 graus però amb un 90% d'humitat, i una sensació tèrmica superior als 40 graus. Una autèntica tortura per a les participants. La vencedora, la kenyana Ruth Chepngetich, que venia de córrer la marató amb 2 h 17', va guanyar a Doha amb el pitjor temps de la història, 2 h 32'. No era una carrera atlètica, era un pur exercici de supervivència. Els organitzadors, la IAAF (presidida per Sebastian Coe), eren coneixedors que això seria així, però els diners són els diners i tot té un preu, també els Mundials d'atletisme. Sortosament, a l'estadi Khalifa, els sistemes de climatització abaixen la temperatura i les altres proves no les pateixen tant els atletes. També en els 50 km marxa, el vencedor masculí, el francès Yohann Diniz, es va mostrar molt crític dient que «a l'estadi tindran les condicions normals, però a fora ens fiquen en un forn i anem caient com bitlles. Ens prenen com cobais. Em penedeixo d'haver vingut. Són condicions dantesques».
