El malote. El xulo. El graciós, l' ocur-rent. El que vol que els seus li riguin les gràcies. El que sap que els seus li riuen les gràcies. L'ofès. El que sap fer-se l'ofès per semblar la víctima. El que te la fot per darrere, i per davant. El que crida. El que et crida. El que et perdona la vida. El que, més que cridar, té un to de veu d'aquells foteta. El que fa el savi tot i que sap que no ho és, que justeja molt però que ho amaga dedicant-se als monotemes. Al seu monotema. El que mana. I sap que mana, als seus. El que la té més llarga. El que sempre la té més llarga. El que no és de fiar, el que et mira amb suficiència, el que insulta de manual i per fer-ho diu que se sent insultat. El que tergiversa la realitat de cada dia i ho fa cada dia. I en presumeix. En sap un munt. El que busca brega. El que sap buscar brega. El que troba brega. El que aprova copiant o com sigui. El que riu, se li escapa per sota el nas, quan sap que l'ha trobat. El que sempre n'està tramant una. Una de més grossa que l'anterior. El que es fa l'enfadat. El que ha vingut a armar-la. I l'arma. El que treu pit i cordons. Sobretot cordons. Sense por, sense embuts, sense escrúpols. Escrúpols? Qu'est ce que c'est escrúpols? El que ho aprofita tot. Els carro-nyers ho aprofiten tot. El que no en té ni en tindrà mai prou. La víctima, el que sap fer-se la víctima. El que no respecta i es passa la vida demanant respecte. Però sense voler respecte, vol bronca. A mi la bronca. La bronca és ell en persona. I xou. El fatxenda. El que llegeix poc. I si llegeix no li fa profit. El que usa la llibertat per coartar la dels altres. El que té un peculiar concepte de la llibertat. El que se'n riu dels altres i mira enrere la seva penya per sentir-se aclamat. Afamat. Fot-li, noi! El que no és bona persona, és un mesquí. I si no ets bona persona tens un problema, perquè això és difícil d'arreglar. Un perill en ignició. El que sap que potser sabrà fer sortir de polleguera a tothom. Aquí t'espero. Ens veiem a baix. El que sap que menteix però n'està orgullós perquè ha vingut, de fet, a mentir. I ho fa molt bé. El que arrossega els seus. Perquè els arrossega. El que sap que alguns dels seus són com ell, i volen aprendre d'ell, i d'altres dels seus potser són bona gent -que me'n presentin algun- que el segueixen sense saber ben bé on ni si el com és l'adient. Segur que n'hi ha algun. El que riu quan se'n riu. El que no voldries trobar-te en una cantonada, el que no convidaries mai a dinar, ni li compraries mai un cotxe de segona mà. El que no vol argumentar en tranquil·litat i sense mentir perquè sabria que perd. Argumentar? Qu'est ce que c'est argumentar? El que no vol perdre. Als perdedors ja els passa, això. Abans tot que perdre l'estatus, l'etiqueta, el rol de ser el malote, el gallet de la classe, l' ocurrent, el buscabregues, l'ofès... N'he conegut uns quants, d'aquests, però avui posem que parlo, no ho sé, de Carrizosa. Sí, ho sé.
