A la cuina de casa tenim formigues. Que són obstinades, redeu. Menys fumigar-les, ho hem intentat tot. Seguint el manual de les democràcies modernes, les hem colpejat, n'hem enviat unes quantes a l'exili i, amb perdó per si ho llegeix un animalista salva gallines, sense voler, també hi ha hagut alguna baixa. Danys col·laterals. Però no serveix de res. Desapareixen fins que, quan menys t'ho esperes, tornen a sortir campant entre els fogons amb una tossuderia impertinent. Entestament com el del moviment independentista.
Avui fa dos anys dels cops de porra de l'1 d'octubre. 730 dies que han costat de passar i que desembocaran en una sentència que tornarà a agitar les masses. L'independentisme s'hi presenta desgastat i fracturat i al davant té un front compacte que uneix el PSOE amb la dreta més rància. Que amenaça. Que intimida. Que no afluixa. Però l'objectiu col·lectiu continua essent el mateix i, per assolir-lo, la clau la va aportar el sociòleg i professor de la Universitat de Berkeley Ramón Grosfoguel al programa Preguntes freqüents de dissabte: desobediència pacífica, organitzada, sense esperar intervenció de l'exterior i al marge d'uns partits polítics embarcats en una lluita fratricida. La força del moviment continua recaient en la perseverança de cada una dels dos milions de formiguetes, sempre que no es canibalitzin.
