Com en el títol de la pel·lícula de Bayona, fa dos anys a Catalunya va succeir l'impossible. De la seva realitat en deriva quasi tot el que s'ha esdevingut després.
Era impossible, en el sentit d'inconcebible, que un Estat com l'espanyol, amb el seu PIB i el seu pressupost, amb els seus milers de jutges, policies i espies, fos incapaç d'avortar el referèndum molt abans que comencés la jornada. Cal recordar que encara busquen les urnes? Incapaços de pair el fracàs, van projectar les culpes en els Mossos d'Esquadra. Humiliats pels votants, van llançar la seva revenja contra els líders més visibles de l'independentisme.
Era igual d'inconcebible que, en l'Europa del segle XXI, un Govern democràtic enviés les seves forces policials a segrestar urnes i paperetes i a obrir-se pas a garrotades als col·legis electorals. Les dramàtiques imatges van donar la volta al món i van ser un autogol espectacular. No van afegir complicitats exteriors a la causa, perquè l'empatia per les garrotades no va implicar simpaties cap la secessió, però va carregar de raons l'independentisme.
El fet que el referèndum s'arribés a celebrar malgrat tot, i que dos milions de persones dipositessin la papereta afirmativa, no va atorgar al projecte la legitimitat internacional que buscava, però sí un mandat intern molt difícil de gestionar. Amb el resultat a la mà, les lleis de setembre obligaven a proclamar la independència i posar en marxa la República Catalana, però això era impossible perquè mancava la força objectiva necessària. La convicció és una condició necessària per a les grans empreses, però no suficient; també calen els mitjans i l'entorn propici, i no es donaven ni els uns ni l'altre.
El mes d'octubre va ser un estira-i-arronsa entre la voluntat i la realitat, entre el mandat i la capacitat de complir-lo. Vist en perspectiva, l'opció triada va ser la pitjor: una pura escenificació que no va crear la república però va oferir a l'Estat l'excusa perfecta per actuar com si realment hagués estat creada.
Del que hauria pogut passar no en tirarem cap tros a l'olla. El que va passar encara s'hi cou. Estem pendents d'una sentència cabdal i d'uns quants judicis més per celebrar, mentre l'independentisme es debat entre els qui consideren vigent el «mandat de l'1 d'octubre» i els qui proposen arxivar-lo i explorar una nova legitimitat en una consulta pactada, que ara mateix es presenta com a improbable. I aviat, eleccions.
