Ve o -és el mateix- diuen que ve una nova recessió i la dreta tornarà a proposar abaixar impostos i fer retallades per ajudar les empreses i incentivar el consum mentre que l'esquerra reclamarà tot el contrari: inversió pública, d'una banda, per combatre els efectes de l'augment de l'atur i la pobresa i, de l'altra, per reactivar l'economia. És el vell però no mort keynesianisme, amb l'Estat gastant en infraestructures i serveis i confiant que bona part d'aquests diners vagin a parar a la butxaca dels treballadors i treballadores que, en gastar-los, faran que les empreses tornin a vendre, a produir i a pagar impostos que compensaran, finalment, l'endeutament públic contret. La roda, en definitiva, tornaria a girar i tothom hi sortiria guanyant. Què passa, però, en un món on el poder polític és bàsicament estatal però l'economia és global? Doncs que la inversió pública crea ocupació al territori però aquests salaris tenen una repercussió molt més petita que anys enrere en l'economia del país perquè els productes i serveis adquirits ja no provenen sobretot de la indústria «nacional» sinó d'arreu del món. Els premillennials recordareu quan pràcticament tots els béns de consum que us envoltaven eren made in Spain, des dels plàtans o la cervesa a les vambes, passant pels cotxes, les cadires del menjador, els LP fins a l'apartament a Calafell. Res a veure amb la nostra realitat actual.
Vull dir amb això que amb una economia global les polítiques expansives en despesa pública d'àmbit estrictament estatal o nacional, en el cas que siguin possibles, endeuten l'administració i/o provoquen inflació però no tenen ni de bon tros l'efecte anticrisi que tenien anys enrere (no sé si recordeu l'inútil pla Zapatero del 2008). El keynesianisme del segle XXI requereix, per tant, dos plantejaments complementaris: consum de proximitat i supranacionalisme. En aquest sentit, al km 0 hi tornarem, per convicció i perquè el peack oil i les mesures anticrisi climàtica encariran el transport internacional, però hi haurà sectors importants, sobretot els que requereixen molta tecnologia o matèries primeres escasses, en els quals la marxa enrere globalitzadora no serà possible. Per això l'esquerra haurà de recuperar un dels seus principis més clàssics i, alhora, menys practicat: l'internacionalisme. Però no l'internacionalisme de la solidaritat puntual (que també està bé, evidentment) sinó el de l'anàlisi, l'acció i l'organització transnacionals per aconseguir que aquestes polítiques expansives siguin comunes en àrees econòmiques i geogràfiques àmplies (la UE, per exemple). No es tracta que quan -jo què sé- a Polònia facin una vaga, els sindicats d'aquí els enviïn fortes abraçades i els diners recollits venent -és un dir- samarretes, es tracta que els sindicats (i partits) catalans i polonesos es federin, construeixin estructura transnacional, pensin plegats, tinguin un programa comú i convoquin, quan calgui, vagues també plegats. Si amb les comunicacions amb ferrocarril de vapor i telègraf ja existien les Internacionals Obreres, com pot ser que ara, en l'era del whatsapp, l'Skype i el TGV, l'esquerra sigui més nacional/estatal que mai?
