Els que estimen l'art de la fotografia han d'estar molt contents amb «el procés», perquè des de les primeres mobilitzacions s'ha pensat com s'havia de vendre la imatge del voleiar de les quatre barres (amb estel i sense). La mobilització popular lligada al procés no ha estat ni és només una fotografia per mostrar al món. No voldria, en cap cas, impregnar aquest article d'aquesta imatge. És resposta a la realitat econòmica, és història, és sentiment, és reacció política a una aturada institucional a l'Estat, és això i més i cadascú ho valorarà en positiu o negatiu. Però, indubtablement, en tota aquesta mobilització hi ha hagut qui ha pensat de manera constant i insistent des de la imatge. Hi ha algú que ha ideat concentracions de la Diada de colors per poder fer-les visibles des de l'aire, hi ha qui ha pensat en uniformar els manifestants per donar un color a la jornada, hi ha qui ha vist en la nit l'estètica de la llum per fer una marxa nocturna de torxes, hi ha qui ha creat directament una fotografia amb els 131 farells als caps de les agulles d'una de les muntanyes amb més simbolisme del país, Montserrat. Aquesta dèria per la imatge ha estat, de totes totes, un èxit molt per sobre de l'objectiu principal del moviment, el de la independència o, com a mínim, el de fer un referèndum sobre la independència. El mòbil ha estat el canvi de la fotografia, i el procés l'ha entomat de cara.
