Amb la moció de censura contra Quim Torra, Ciutadans busca retallar distàncies amb un PP que s'escapa a les enquestes i descol·locar els socialistes, presentant-los com a «tous» si no la secunden. Però més enllà d'aquestes consideracions òbvies, la veritat és que en tinc moltes ganes. Espero el debat amb candeletes.

En el nostre ordenament, les mocions de censura obliguen a presentar un candidat alternatiu i sotmetre'l a votació dels diputats. Com a líder del seu partit a Catalunya, Lorena Roldán serà la candidata. Si guanya per majoria absoluta, serà presidenta en lloc de Torra. Si no, la censura haurà fracassat.

Abans de la votació, naturalment, els diputats debaten sobre el candidat. Em deleixo per veure la candidata Roldán enfrontant-se a la crítica despietada d'altres grups parlamentaris; ella, tan criticadora.

Perquè una cosa és criticar i una altra, proposar. Roldán ha demostrat incontinència desqualificativa. Les seves intervencions en el debat parlamentari han sigut d'una destacada agressivitat, tot i que darrere l'excés en les formes no s'hi detectaven gaires idees originals. Pura repetició de consignes catastrofistes, abocades torrencialment pel broc gros. Tant, que s'arrisca a provocar un reflex negatiu en l'audiència.

Però no és igual atropellar improperis que defensar una alternativa de govern. La moció de censura la farà pujar a la tribuna i dir: «Si jo soc presidenta...». I tot seguit tots els portaveus parlamentaris, els tres independentistes però també el socialista, el dels Comuns i potser fins tot el del PP, amb qui es disputa l'electorat, li buscaran els punts febles, la cosiran a preguntes compromeses i li dispararan tots els dards argumentals de què siguin capaços. Ella difícilment dirà rés de nou que no hagi dit cent cops Inés Arrimadas, però els altres es concentraran a triturar-la, tasca que fins ara han considerat secundària. Si se'n surt, si els venç, serà un espectacle digne d'admiració. I si no, si en fan xixines, també serà un espectacle, tot i que més morbós.

A més a més, veurem els portaveus dels diferents independentismes cantant a cor la mateixa cançó i oblidant per uns instants les seves profundes diferències tàctiques i estratègiques. Vet aquí un efecte secundari prou interessant.

Tot plegat, per unes quantes portades a Madrid en campa-nya electoral. Aquesta és la funció que atorguen al Parlament de Catalunya. Entesos.