Al segle XXI utilitzar la violència per aconseguir qualsevol objectiu és mal vist i improcedent. Això està molt bé teòricament i hauria de ser sempre així. Encara més: la majoria de la gent, educada en un context de llibertat, hi està d'acord i cal reconèixer que anem avançant positivament en aquesta direcció. Però la realitat ens demostra que els actes violents suren pertot arreu, ja sigui agressivament (de paraula i/o de fet) o defensivament; en l'àmbit públic i en el privat.

Si ens centrem en la violència de caire polític veurem que existeix un doble discurs i a casa nostra això ho estem vivint ara mateix en directe i en la nostra pròpia pell. Efectivament, els poders públics i els partits que els acomboien deixen anar per totes bandes que res es pot aconseguir per la via violenta. Però, en canvi, i a l'hora de la veritat, practiquen un tancament a pany i forrellat de l' statu quo i una interpretació esbiaixada i partidista de la legalitat, que és també una altra modalitat de violència. A banda d'utilitzar les clavegueres parapolicials -pagades amb els impostos de tots els contribuents- i el terrorisme d'estat, que tothom sap que existeix però oficialment és un miratge i una obsessió malaltissa dels que veuen conspiracions pertot arreu. I quan la investigació independent ha pogut anar força enllà, tot queda tapat al·legant els secrets d'Estat i la seguretat col·lectiva.

Espanya, davant del repte democràtic que li planteja Catalunya, es regira plena de ràbia i, enfollida, ataca a tort i a dret; utilitzant impúdicament les estructures de què disposa, banalitza el terrorisme, acusa i empresona activistes i polítics que no han matat ni una mosca. El fals relat -a vegades amb una contingut propi d'una comèdia barata- el compra tot el seu univers mediàtic, amb escassíssimes excepcions. I tot plegat ho fa sense immutar-se, creient-se les seves pròpies mentides i sense ni un bri de mala consciència perquè el seu projecte, sagrat, va néixer -sembla- per designació divina. I tots tan panxos i «prietas las filas».

Ens trobem, doncs, davant d'un escenari antic i caduc, propi d'altres èpoques on la violència institucional -amagada amb pell de xai rere una llista llarga i immensa de lleis i normatives tèoricament democràtiques, campa pertot arreu. No imaginen cap altra manera de mantenir allò que volen. Només els serveix l'autoritarisme que, val a dir, fins ara els ha servit en gran manera.

I és que la lluita no violenta a la qual s'enfronten els pot fer pensar que tenen les de guanyar, però jo, d'ells, no n'estaria tan segur, ja que darrerament estan estirant irresponsablement massa la corda i «tanto va el cántaro a la fuente?». S'han instal·lat en un escenari arriscat, que va canviant inexorablement i segueixen encasellats en un imaginari imperial al qual ja s'ha covat, des de fa temps, l'arròs.

És obvi que una nova Espanya plurinacional i confederal seria, objectivament, interessant i, segurament, efectiva i positiva per a tothom. Fins i tot si tota la península Ibèrica (amb Portugal inclòs) tingués algun tipus d'estructura política comuna i compartida seria un espai sòcioeconòmic a tenir en compte en l'àmbit europeu. Però és que històricament només l'hem volgut els catalans. I així no hi ha res a fer.

Acabo recomanant una lectura interessant: el nou assaig de l'historiador Arnau Gonzàlez i Vilalta, Procés català, classe mitjana i crisi europea (ed. Gregal). Ens permet veure on estem situats avui i com la revolució catalana ve donada per diversos factors, entre els quals la caiguda de l'estat del benestar amb l'empobriment de la classe mitjana -tradicionalment molt important a casa nostra- i a la necessitat, sobretot, d'imaginar un nou escenari de llibertat nacional, indispensable per fer un canvi de rumb que respecti la diversitat cultural i l'emprenedoria econòmica.