Fa molts anys, quan les fotos eren encara un bé escàs, les famílies les solien guardar totes juntes en una caixa, generalment metàl·lica. A casa les teníem en una llauna del Cola-Cao, de color platejat, que custodiava gelosament el pare i que només treia de tard en tard i sempre amb unes grans precaucions perquè no se'n perdés cap ni cap s'embrutés. El valor que dono a les fotos en paper em ve de llavors.
Feia temps que l'amic Txema González em parlava de la seva caixa de fotos. D'una caixa amb unes fotos molt especials. «Vens un dia a sopar a casa i ens les mirarem». El Txema havia col·laborat al diari Manresa i a Ràdio Manresa a l'època en què les grans figures de la música popular ens visitaven totes, i les fotos que tenia eren d'aquells anys, els setanta, i d'aquells artistes. Va arribar el dia, i el sopar amb ell i la Montse, la seva dona, gairebé va ser com un preàmbul del que vindria després: el gran moment de treure la caixa de les fotos. Llavors va començar un festival en blanc i negre amb les imatges dels artistes que van marcar la història de la música popular d'aquells anys, des del Camilo Sesto fins al Demis Roussos, passant per Los Puntos o el Patxi Andión, tots retratats per ell. Moltes d'aquelles fotos estaven fetes en la intimitat del camerino o de l'habitació de l'hotel i totes donaven per explicar una història: de quan van entrevistar el Raphael a la seva suite del Pere III i, en sortir, al menjador es va trobar dinant els Mocedades, que venien de cantar a Solsona. De quan va retratar al mateix hotel, en una sobretaula distesa i familiar, la Rocío Jurado i el seu marit, Pedro Carrasco, acompanyats pel Manolo Otero, que havia actuat a prop i els havia anat a saludar. O aquella del dia en què el desaparegut Miguel Gallardo, envoltat de tot de noies d'un grup de fans de la comarca i d'alguns amics de la ràdio com l'Antonio Serrano o el Vicenç Comas, va celebrar amb ells el seu aniversari. La il·lusió que em feien aquelles fotos i aquelles històries del Txema era tan gran com la meva enveja, fins que em vaig veure a mi mateix i als meus amics, a la Sala Loiola, en un concert del Lluís Llach que devia ser del 77 o el 78, i vaig tenir una alegria que no es pot explicar.
Penso en les caixes que podrien existir en algunes cases de Manresa guardant fotos i records dels artistes que van passar per la Pista Castell, per l'Envelat, pel Casino, pel Mannix, pel Loiola... Fotos que potser no es publicaran mai i que m'encantaria veure. De vegades els tresors més preuats dormen oblidats en caixes de galetes i mai sortiran d'allà.
