05 de octubre de 2019
05.10.2019
Regió7

Ganes de ser, ganes de fer

04.10.2019 | 23:31
Ganes de ser, ganes de fer

És hora de sopar, vigília de l'1 d'octubre, i el meu fill gran em demana que li expliqui la Guerra Civil perquè en parlaran a escola. M'ho comenta fent una ganyota prou eloqüent que interpreto com un t'ho demano però em fa pal que m'ho expliquis. Li dic que s'esperi, que abans hem de fer una altra cosa. Sortim a la terrassa. Ens enfilem en una cadira i observem la silueta de Montserrat resseguida per una tirallonga de llumets. Som lluny de la munta-nya. A aquesta distància sembla com si una nova constel·lació d'estels hagués aparegut en la nit, sobtadament, amb l'únic objectiu de fer-la més bella. No sé com l'anomenarien els antics grecs ni quines figures mitològiques hi projectarien observant-la.


Tornem a entrar a casa i parlem de la guerra. República, dictadura, democràcia, postguerra, Franco, misèria, fam, tristesa, Joan Carles I, la Constitució del 78... També surt la paraula avis. «Els avis eren uns infants durant la guerra. La teva mare ja havia nascut quan va morir Franco». Em mira amb els ulls esbatanats com si tingués dos-cents anys! Tot plegat va ser abans-d'ahir. Les ferides són obertes i, inexplicablement, el cos del dictador encara és notícia. Posem sal i oli a l'amanida i ens entaulem. El convido que parli amb l'avi, que encara recorda quan va caure una bomba a Manresa, just al seu davant. La història només l'entens quan en formes part, i aquest és el cas.


Decidim sortir al carrer. La nit és preciosa. Ens acostem al mirador de la Balconada per observar Montserrat. Una parella camina davant nostre. L'home li diu que no cal anar més endavant, que les cases i uns núvols inoportuns tapen la vista. La dona diu que sí, que vol fer-ne una foto. L'home insisteix que no paga la pena moure's d'on són però ella no li fa cas i marxa un tros enllà. Agafa el mòbil, fa una foto, una altra, i una altra. Jo em poso immediatament de part de la dona, no perquè sigui dona, sinó perquè la seva insistència i la foto dolenta que farà són la seva humil manera de formar part de la història. És el «jo hi era» que dona valor al nostre passat.


Se sent la fressa de dos trens que es creuen. El meu fill em demana que li deixi escoltar música amb auriculars. És la primera vegada que passeja pel carrer escoltant-ne, com si fos gran. I fa com tothom, parlar massa alt sense ser-ne conscient. Em posa un auricular a l'orella i em diu, a crits, escolta. Sona «Viva la vida!», de Coldplay. Sembla –és– la persona més feliç de la terra. I m'explica el que ja sé, que els carrers, les persones, les ciutats són més boniques quan les observes amb banda sonora. Ja han passat dos anys de l'1 d'octubre. Tots els que deambulen a deshora per aquest descampat ho saben i són aquí, envoltats de foscor, perquè quan estàs connectat amb la vida és inevitable tenir ganes de ser, ganes de fer.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.