Ves, justament avui que fa 85 anys dels fets d'octubre del 1934, el presidente Sánchez podria aprofitar per arrodonir la campanya contra l'independentisme català aplicant la Llei de seguretat nacional que li garantiria controlar els Mossos (no fos cas que un dia d'aquests s'alcessin en armes contra la monarquia!), en vigílies de fer-se pública la sentència Marchena. Taparia la boca als cridaners que bavegen imaginant què farien ells amb Catalunya, complauria els seus barons, tranquil·litzaria els poder fàctics i econòmics neguitosos per la unidad, guanyaria qui sap quants vots a la competència i, a més, creuria una mica més aconseguit l'objectiu de tenir ben acoquinats els catalans, després de la intensa campanya de desprestigi de les institucions catalanes, dels líders i de la ciutadania en general, considerats tots cedeerres i terroristes potencials. Amb la mesura, Sánchez guanyaria temps per lubrificar legalment el 155 i endinyar-lo sense témer retrets de juristes escandalitzats, ni conseqüències legals posteriors. El nacionalsocialisme alemany va impartir càtedra en això d'emparar-se en la seva legalitat per fer tot el que va fer.

I, ves per on, posats a rememorar dates i actuacions que han passat a la història, aquests dies s'han afegit a la voràgine tots aquells que s'atreveixen a parlar de Franco i la seva obra sense que els caigui la cara de vergonya. La presidenta Ayuso, que governa la Comunidad de Madrid en nom del PP, amb el suport de Ciudadanos i Vox, ha dit en seu parlamentària madrilenya que li fa por «la llei de memòria històrica» i «haver de remoure o obrir ferides». Segons ella, Sánchez és el culpable que s'estigui parlant d'això «per fer-se més de Podem que Pablo Iglesias», i que lluny de «promoure la unitat dels espanyols o resoldre els problemes», l'objectiu de Sánchez és anar contra «la Transició, la Corona, la bandera i la Constitució perquè simbolitzen fortalesa, institucions i convivència». I ha preguntat amb cara solemne què vindria després de l'exhumació de Franco: «La creu del Valle? Cremaran les parròquies com al 1936?».

En resum, si els uns ja tornen a ressuscitar els rojos (a banda els de la Roja) que cremaran esglésies, i els altres estan disposats a salvar la unidad a base d'empaitar, amenaçar, condemnar, inventar un relat de fets que no s'han esdevingut, mobilitzar milers d'efectius policials, blindar edificis, serveis essencials i garantir la mobilitat viària, sembla oportú preguntar ben seriosament: qui és l'acoquinat aquí? Qui té els coquins per corbata, a pocs dies saber-se la sentència que prometen exemplar? Qui és que vol atemorir des del temor que els impedeix la capacitat de dialogar? Volen blindar-se o estan bloquejats per la seva incapacitat d'avançar en la recerca de solucions pactades? Qui és que enganya quan diu que s'expliqui a la població que tot ha estat un somni impossible, sense reconèixer les falsedats del seu relat interessat? Qui acusa de crispació i convivència trencada, si ho fa des del menyspreu i la provocació constant? Qui...?

Com diu l'entenimentat: el poder no cedirà perquè desapareixeria, i si ha de morir ho farà matant. L'esperança: ser l'últim a caure i quedar viu. Sense acoquinament.