La primera setmana del primer curs de Periodisme vaig aprendre que la notícia és el conflicte. És fals que les bones notícies no siguin notícia. Que el Barça guanyi el Madrid fa vendre milers d'exemplars als diaris esportius de Catalunya. I el resultat contrari provoca un efecte simètric als madrilenys. La victòria és una gran notícia, però és victòria perquè hi ha un adversari i un enfrontament; com més potent, més agradable guanyar-lo. En canvi, la normalitat no interessa. El correcte funcionament de la vida diària no atrau l'audiència. Les paraules clau són «vèncer» i «contra». Si cal triar, un conflicte sense vencedor és més interessant que una victòria banal. Un empat al Barça-Madrid a la Lliga ven més diaris que un 10-0 en un amistós contra el Tàrrega.

Conscients d'aquest fenomen, els polítics ambiciosos i els mitjans de comunicació busquen batalles, i si no les troben se les inventen. Així ha nascut i crescut la brama sobre el «conflicte de convivència» a Catalunya, alimentada en perfecta coordinació per tres dels quatre grans partits espanyols i quatre dels quatre grans diaris de Madrid. Només faltava que la Guàrdia Civil informés al jutge sobre materials sospitosos en l'escorcoll d'un garatge perquè el fantasma d'ETA fos convocat a presidir el relat tremendista. I l'allau d'exageracions d'una banda ha portat l'altra a menystenir els riscos que algú, per insignificant que sigui, enceti la via dels petards com a sortida a la frustració. «Condemneu-los!», clamen uns. «Condemneu vosaltres les garrotades de l'1-O», els responen.

La paraula «diàleg» és bona però és tova, i se li busquen acompanyants contundents: «dialogar des de la fermesa», «oberts i combatius». Estar en contra del diàleg fa lleig, però no costa gaire trobar excuses per prescindir-ne: sempre és l'altre el que no ho vol.

Cada vegada hi ha més mitjans que no es preocupen d'explicar sinó de justificar: són de batalla i s'arrengleren en una trinxera. Articulistes, tertulians i fins i tot experts acadèmics comencen el dia recitant la professió de la fe partidista que els fa tenir seguidors. Els que dubten no hi són convidats perquè se'ls veu com un jugador sense equip. O com l'àrbitre, blasmat des dels dos costats. Tant se val si aquesta manera de fer no ajuda els ciutadans a formar un criteri propi des d'informacions rigoroses i opinions contrastades. L'important són les xifres de vots i d'audiència.