La UGT alerta que el 40% dels treballadors de Catalunya tenen llocs de treball precaris. És a dir, que tenen un sou que no dona per viure, unes condicions laborals que no voldrien per a si mateixes cap de les senyories de les cambres, i unes jornades de treball prepreconstitucionals. És el que hi ha, afirmaran els que no hi veuen una absoluta molèstia.

Aquests mateixos precaritzats seran els que, quan arribi la imminent onada de crisi, seran assenyalats com els culpables únics i sense disculpa de totes les desgràcies del país i els seus voltants. Ja ho saben: els que estiren més el braç que la màniga. Els que no saben comprar-se/llogar-se un pis on malviure. Els que, ultraestimulats per una societat no ja de consum (que vell, això!), sinó del rebuig reaprofitat i de l'obsolescència programada (del consumidor), malden per adquirir l'últim producte de marca blanca als prestatges.

D'ells seran totes les culpes. Per no haver-se format millor i per haver acabat en una feina de merda que encara gràcies que conserven avui.

En plena campanya electoral aquest hauria de ser, no el primer punt programàtic, sinó el pròleg de qualsevol programa. La dignitat és ben bé això: tenir alguna cosa per viure i de què viure per poder fer algun pla (no només de jubilació) mentre la vida passa.