El món del periodisme té les seves regles de funcionament que he d'admetre que desconec. Segur que no tots els mitjans es mouen pels mateixos paràmetres, però no se sap com, de sobte, d'un fet intranscendent se'n fa una notícia rellevant i a l'inrevés, fets importants es converteixen en notes a peu de pàgina.
Dilluns el Parlament de Catalunya es va tornar a convertir en un plató de televisió. Si la setmana passada va ser perquè tot un president de la Generalitat es posava a demanar, acompanyat dels seus companys de formació, llibertat des del seu escó, aquesta setmana ha estat la portaveu de Ciutadans qui ha presentat una moció de censura al president i al seu govern per acusar els socialistes de ser còmplices dels independentistes. El curiós del cas és que la senyora Lorena Roldán va patir el que en argot parlamentari se'n diu una bona rebolcada. En Miquel Iceta va saber aprofitar l'oportunitat i ho va girar com un mitjó, va fer sobresortir les seves febleses i va demostrar la inutilitat del seu gest. Molt malament devien anar les coses per a Ciutadans quan va haver de sortir, des del seu refugi de Toledo, en Juan Carlos Girauta, l'únic home de confiança que li queda a Rivera, per definir el PSC com «lameculos paniaguados mezclados con ladrones pijos. Traidores, acomplejados y nacionalistas...».
Durant tot el dia la cap de Ciutadans es va esforçar per donar la imatge d'alternativa, però la portaveu del PP al Congrés, que sap molt bé com moure's en el món periodístic, no en va durant anys s'hi ha dedicat, es va plantar al Parlament per xafar-li tot el protagonisme. No va haver de pujar al faristol i fer una brillant intervenció, simplement en va tenir prou amb mantenir una conversa als passadissos del Parlament amb Iceta, degudament amplificada pels seus assessors, per aconseguir un protagonisme desmesurat. Simplement d'un fet intranscendent se'n va fer una notícia quasi de portada. Per cert, la moció de censura només va servir perquè el president «vicari» aconseguís més suports que en la seva investidura.
Quasi al mateix moment, en Josep Borrell era sotmès a l'examen per si era vàlid per al seu nomenament per dirigir la política d'afers exteriors i seguretat de la Unió Europea. La responsabilitat política més important que mai hagi ostentat un català. Ja se sap que en Borrell no és de la corda dels que avui tenen el poder a Catalunya, possiblement és la persona que més els molesta, però el fet sí que és rellevant i es mereixia un xic d'atenció. Com a mínim, la mateixa atenció que varen merèixer els portaveus independentistes quan van intentar desacreditar la seva persona en ser proposat per aconseguir que els europarlamentaris el refusessin. Per un moment m'he posat a pensar en els minuts de ràdio i TV i les columnes que li haurien dedicat als diaris, si en lloc de ser acomiadat amb aplaudiments ho hagués estat amb xiulets. I si no hagués passat l'examen, com dos proposats més com a comissaris? No crec que m'equivoqui si dic que a hores d'ara encara hi serien.
Agradi més o menys, els fets són que en Borrell serà el nou Mister PESC només amb els vots contraris del grup de l'extrema dreta al Parlament. L'independentisme català només ha aconseguit la complicitat dels companys d'en Salvini o de Marine Le Pen. Si aquests han de ser els nostres aliats en la Catalunya independent, pobres de nosaltres!
