La present situació política del procés em retorna als meus anys de diputat, en què vaig participar i col·laborar amb els sindicats en els nombrosos conflictes laborals que tingueren lloc, a les comarques de la Catalunya Central, durant els anys 80 i 90.
En alguns casos, les peticions sindicals eren tan exageradament elevades que no hi havia cap possibilitat de resoldre el conflicte amb èxit. Fos per la presència d'alguns elements poc preparats, o massa disposats al conflicte pel conflicte, les reivindicacions s'anaven complicant, en comptes de resoldre's.
Les crides a la responsabilitat i a la prudència, en alguns casos, donaven fruit, però en altres no servien per a res. Tenir uns quants líders encegats a defensar posicions impossibles portava el conflicte, i el fracàs segur. I així passava, malgrat les advertències i avisos donats.
Doncs bé. Considero que el procés ha seguit aquells vells guions, en els quals prevalia el simplisme, l'extremisme, el desconeixement de la situació de la part contrària i el desig de trencar límits, passés el que passés.
El problema venia quan, comprovada la inutilitat de la via seguida, comprovat el fracàs de les exigències, calia fer avaluació de danys. I entre els danys, hi havia les hores perdudes, l'obertura d'expedients sancionadors, l'expulsió d'alguns treballadors i altres perjudicis, més o menys importants, per al conjunt dels treballadors.
Aleshores començava una nova etapa, consistent en la reparació de danys, sense cap reivindicació del que havia portat al conflicte. Es demanava posar el comptador a 0, i es proposava la suspensió d'expedients, la recontractació dels acomiadats i la recuperació, mitjançant hores extres, dels emoluments perduts per les aturades i vagues.
En alguns casos, el conflicte quedava resolt, i es tornava al principi, s'esborraven totes les conseqüències i es mantenien les mateixes condicions que tenien els treballadors abans d'iniciar els moviments reivindicatius.
En altres casos, el conflicte deixava perjudicis greus, sense haver obtingut cap avenç. Al contrari. S'havia mostrat que les mesures de força havien estat mal pensades i mal organitzades, i les condicions finals eren pitjors que les que es volien tirar per terra. Els retrets, i les diferències internes, deixaven llargues ferides, que podien durar anys entre els qui buscaven vies de diàleg, negociació i pacte, i els que volien obtenir canvis radicals, fent ús de mitjans radicals.
Sincerament, crec que ens trobem en aquesta situació. Som molts, jo diria que quatre milions, que volem canvis en la relació Catalunya-Espanya mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte que permeti avançar en la via federal, i aconseguir un millor sistema de finançament (aplicant el principi d'ordinalitat), que estableix que si Catalunya és la quarta en aportacions sigui la quarta a rebre inversions. A més de preservar de forma més clara i radical la nostra cultura, llengua i ensenyament.
A l'altra banda hi tenim els representants de dos milions que volen fer un salt en el buit i anar per la via unilateral, que proposen vies impossibles que ni aquest govern, ni cap que vingui, acceptarà. De moment, a la vista de les actuacions dutes a terme, han recollit un estrepitós fracàs que els porta a reclamar posar el comptador a 0, i resoldre i suspendre totes les accions derivades de les il·legalitats comeses. La gran diferència amb els conflictes de què parlava és que hi havia un amo, un director o gerent que podia prendre una decisió concreta. En el cas del procés, l'estat de dret, deixa en mans dels tribunals la resolució i penalització dels actes duts a terme. Ni el mateix govern pot convertir-se en «amo» per prendre cap decisió en concret. Així són les coses en un estat democràtic, així les hem d'acceptar i acatar els qui en formem part.
