12 de octubre de 2019
12.10.2019

Tot esperant la sentència

11.10.2019 | 23:05

Com era de suposar, la sentència del judici de la vergonya –qualificatiu cada dia més adequat pel que es va veient– monopolitza l'interès informatiu d'aquests dies. Fa tant de temps que aquesta sentència s'espera que no tothom està segur que finalment apareixerà dilluns que ve. Ha estat un judici que passarà a la història d'una banda per les seves irregularitats però també pels seus objectius específics. Les irregularitats han estat assenyalades des del primer dia i qui les ha volgut saber fa temps que n'és ben conscient. Justament ara dues organitzacions internacionals més, dedicades a la salvaguarda dels drets humans, han tornat a denunciar-les. Són la Federació Internacional de Drets Humans (FIDH) i EuroMedRights, que van ser presents al judici com a observadors internacionals. La conclusió del seu informe és contundent: no es donen les garanties necessàries per considerar que s'ha tractat d'un judici just. Però hi haurà alguna reacció dels òrgans jurídics davant d'aquest informe o d'altres que han expressat la mateixa opinió? No s'ha de considerar molt greu que organismes internacionals desacreditin l'actuació de la justícia espanyola en un judici que per la seva importància havia de tenir totes les garanties del món?

Però, és clar, a més de les irregularitats que les defenses ja van posar en relleu i que han estat denunciades repetidament per observadors internacionals hi ha una altra qüestió fonamental: quin ha estat l'objectiu del judici? S'ha tractat, realment, d'impartir justícia? S'ha tractat de castigar uns delictes? Quins? El 21 d'abril de 2005 el Congrés de Diputats va derogar una modificació del Codi Penal instada pel Partit Popular, que establia com a delicte la convocatòria de referèndums per autoritats que no en tenien la competència. La modificació es va aprovar per tots els partits del Congrés, tret del PP. Convocar un referèndum, per tant, fa més de 14 anys que no és delicte. Què s'ha volgut castigar, doncs? S'ha volgut castigar que el referèndum de l'1 d'octubre fos d'autodeterminació. S'ha volgut castigar un desafiament a l'Estat com no s'havia vist mai. S'ha volgut castigar que més de dos milions de persones fossin capaces de fer l'acte de desobediència civil més gran d'Europa. No hi fa res que la convocatòria de referèndums s'hagués despenalitzat. El judici s'ha fet per escarmentar els que es van atrevir a promoure'l, a organitzar-lo o que van tenir l'audàcia d'anar a votar.

El judici de la vergonya, i els que encara queden per fer, acabaran en condemnes injustes que seran recorregudes davant d'organismes internacionals. Però el greu neguit dels seus promotors és comprovar que el seu objectiu ha fracassat. Que els que seran condemnats i el país que tenen darrere no s'arronsaran. Que la reacció, sempre multitudinària i pacífica, pot ser més gran que mai. I veient-ho, el desconcert de l'Estat és evident. Això explica l'escena recent i pública del discurs del general de la Guàrdia Civil i el seu to irritat i agressiu amb els Mossos, amb els quals en teoria ha de col·laborar. Un discurs fet amb l'actitud fatxenda de qui té la paella –o millor dit: la porra– pel mànec, però veu que no li ha servit de res. Perquè si la repressió descarada no serveix, l'Estat té un problema majúscul: què més pot fer encara per aturar l'independentisme català?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital.