12 de octubre de 2019
12.10.2019
Regió7

Festina lente

11.10.2019 | 23:05

Fa dies que esperem. Ho noto dins. Ho sento al carrer. Esperem que la setmana que ve passin coses. Passin coses grosses. O petites. Totes imprevisibles. No sabem quines. Intuïm. Pressuposem. I ens mirem. Hi ha ciutadans que ja estan a punt. Motxilla preparada. N'hi ha que només es demanen què faran dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres... S'ho pregunten però no s'ho responen. Mode stand by. N'hi ha d'altres que tenen l'agenda mig buida i es miren de reüll les cites apuntades. Seran, diuen, dies crucials, dies en què caldrà prendre decisions ràpides. No sabem res. Ni hora ni lloc. Potser t'estaràs dutxant quan passi el que ha de passar. O prenent un cafè. O enmig d'una reunió. O en un tren cap a la universitat. Hauràs de determinar què fas amb les teves obligacions quotidianes, amb les responsabilitats. Amb la vida de sempre.


Saber esperar és un art. Soc en un restaurant i espero que vingui el cambrer a demanar què vull sopar. Ell no té cap pressa. Es mou parsimoniosament darrere la barra com si estigués sol, amb un somriure dibuixat als llavis. Potser riu d'un pensament. O és de les persones que surten de casa amb el somriure posat. N'hi hauria d'haver més, d'aquestes. Reviso els quadres de les parets i m'entretinc en un escrit que reprodueix la locució llatina «Festina lente», que vol dir «Afanya't lentament». Una contradicció, un oxímoron. I dic la paraula i se'm dispara un ressort que em recorda la professora que em va ense-nyar les figures retòriques. Quanta retòrica. Quantes figures. Google m'explica que aquesta frase s'atribueix a l'emperador romà August. Era el seu lema de vida i el feia servir sovint en els seus escrits i en el seu entorn per subratllar la necessitat d'anar a poc a poc si vols aconseguir un treball ben fet. Una altra frase llatina em capta l'atenció, «Vir prudens non contra ventus mingit», «Un home savi no orina contra el vent».


Avui en bufa, de vent. I fa bellugar les fulles dels arbres del meu carrer. He tornat a sentir el so de paper afiganyat. Remor de tardor. No fa fred, encara, però ja hi ha la parada de castanyes a la plaça d'Espanya. He posat una manta al llit dels nens. Deien que notaven fresca. Els he acotxat «festina lente», perquè estaven cansats però, alhora, volia allargar l'instant efímer que separa la consciència del son. I m'he entretingut estenent la manta, fent bé el plec de la gira dels llençols, i els he acostat la roba amb suavitat cap al coll. I m'he esperat. He observat com els seus cossos es movien suament sota els llençols i deixaven anar un sospir gairebé imperceptible. Un sospir de confort, de sentir-se a gust dins d'aquesta habitació, sota aquest sostre, en aquest lloc del món. I han tancat els ulls i esperem, junts, que demà arribi un nou dia i que tots sabrem què hem de fer amb ell.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Club Subscriptor Regió7

Avantatges i ofertes

Consulta les promocions exclusives vigents per als subscriptors de Regió7. 

 
Quiosc Regió7

Subscriu-te a Regió7

Descobreix una manera diferent de llegir l'edició en paper del diari amb la nostra versió digital. 

 
L'últim El més llegit