Dels molts enfrontaments entre les institucions catalanes i les espanyoles, només la guerra de Successió ha estat més important que la rebel·lió del 1640. L'explosió popular va ser el resultat d'un pols de dècades entre el govern de Felip IV, entestat a aconseguir més diners i més tropes del Principat, i el duo Generalitat/Consell de Cent, aferrat a defensar les Constitucions que els reis havien de jurar i que garantien al Principat gairebé la plena sobirania, fins al punt que els catalans podien negar-se a enviar tropes fora del seu territori. I aquest va ser el punt crític: Olivares va imposar un reclutament forçós i que la ciutadania del Principat allotgés de forma abusiva tropes castellanes. Si ho aconseguia, pensava, assoliria de facto l'anhelat objectiu que el rei d'Espanya fos realment rei d'Espanya amb Catalunya inclosa, dit en el seu propi llenguatge. Però va subestimar la resistència que trobaria, i es va muntar un pollastre tan monumental que els revoltats, abans de ser aclaparadorament derrotats, no només van declarar la independència sinó que, fins i tot, van pelar el virrei. Per a aficionats a les coincidències: el virrei era el duc de Santa Coloma, i un dels seus grans errors va ser arrasar, justament... Santa Coloma (de Farners), poble de l'actual President. L'altra gran pífia del virrei va ser empresonar per rebel·lió tres diputats popularíssims. Eren altres temps. Res a veure amb l'actualitat. Però és curiós com n'arriba l'eco, 379 anys després.
