Les lectures d'aquest diumenge em porten a reflexionar sobre si hi ha una escala preferent en la tria de Déu, o aquesta va dirigida a tothom. Iniciem aquesta reflexió amb les paraules del leprós Naaman, després de ser guarit: «Ara sé del cert que en tota la terra no hi ha cap més déu que el Déu d'Israel (2R 5, 15)».

Tanmateix, en el món antic, sempre hi havia hagut déus, cada un tenia un camp específic, fet que els permetia estar ençà i enllà. El monoteisme, però, ens aportà un sol Déu que aglutinaria tot el poder i la qualitat de ser a tot arreu. Un Déu universal, absolutament i per excel·lència, a anys llum de la nostra condició.

Per tant, si aquest Déu, després de l'anomenat pecat original, va voler reiniciar el perdó i la pau amb els humans, havia de fer-ho entrant a participar de la condició humana. I ho va fer de mica en mica, segons l'Antic Testament; i, absolutament, mitjançant la creació del Jesús de Natzaret del Nou Testament.

Com que aquesta nova condició no li permetia presentar-se físicament en tot lloc a la vegada, va haver de triar-ne un de concret. I vet aquí que va ser amb el poble jueu que va iniciar una llarga, dolorosa i magnífica Història de Salvació. I ho va fer semblantment al que passa quan tirem una pedra dins d'un llac: Israel, doncs, va ser el punt on va caure aquella santa pedra, la qual va fer néixer infinitat de cercles concèntrics que van arribar a tots els racons del món. Així, de passada, ens va donar una lliçó magistral de com hem d'entendre la veritable universalitat.

Tanmateix, aquesta tria ha portat i porta, als jueus primer, a monopolitzar aquest Déu i la seva veritat. El mahometisme i el cristianisme tampoc s'escapen d'aquesta temptació.

Un exemple d'aquest sentiment d'exclusivitat, en clau cristiana, el trobem actualment en el dilema que amaguen les dues paraules «molts» o «tots», de la consagració del vi de l'Eucaristia: «Vessada per vosaltres [s'entén els assistents a la missa] i per tots els homes...». Ja que alguns celebrants diuen molts i no tots. Evidentment, el mot «molts» significa que no tots se salvaran. Per tant, aquesta paraula ens ve a recordar, subtilment, que l'Església es reserva la salvació. Dit d'una altra manera: dins la cleda estem salvats, a fora ves a saber...

Tres versos de la segona carta a Timoteu diuen així: «Però, encara que siguem infidels, / ell continua fidel, / ja que no pot negar-se ell mateix (2Tm 2, 13)».

Igualment el text de Lluc (17, 15-19), on ens narra la guarició de deu leprosos, matisa que només un d'ells va recular per donar-li les gràcies. Curiosament, el text fa notar expressament que «aquell home era un samarità [per tant, un de fora de la cleda]. Jesús digué: ¿no eren deu, els qui han quedat purs?¿On són els altres nou? ¿No n'hi ha hagut cap que tornés per donar glòria a Déu fora d'aquest estranger?». Entreveiem en aquestes paraules que a l'exterior d'aquestes cledes també hi ha l'amor en majúscules i una perenne ofrena de salvació, per a tots.