Redacto la columna sense saber si divendres a darrera hora es farà publica la sentència, fa uns dies que tot gira al voltant del seu contingut i el destí del país sembla estar en mans de quatre personatges togats, amb g, mentre una tribu de voltors opinaires i analistes polítics ja s'han encarregat de potinejar tots els preliminars i sentenciar. Durant les darreres setmanes, el problema ha estat Catalunya.
Espanya, no ho ha deixat de fer mai, ens mira per estrènyer les cadenes del nostre futur, que vol dir afluixar les del seu, per retardar tant com pugui un naufragi econòmic i social tan inevitable com anunciat. I el problema l'haurà provocat Catalunya
Hem viscut esdeveniments que farien reflexionar qualsevol societat avançada i democràticament consolidada, el que ha posat en evidència que Espanya no ho és i la Unió Europea s'ho hauria de fer mirar, sense cap reacció popular ni d'aquells sectors que s'anomenen -de fet l'adjectiu ja ha perdut tota credibilitat- progressistes. Perquè el problema queda lluny i es pensen que és de Catalunya.
No importa que un periodisme desacreditat menteixi a grans titulars, trinxi els codis d'ètica professional i desveli, tergiversant, secrets de sumari; tant se val que els joves d'Altsasu hagin estat condemnats en un judici que no ha admès proves que demostraven que allò, ni menys però tampoc més, va ser una baralla de bar; és igual que importants estaments internacionals hagin denunciat públicament serioses irregularitats en el judici al procés, qüestionant a més de la independència judicial, la veracitat de les declaracions; se'ls en fot que s'hagin vulnerat els drets fonamentals dels set detinguts dels CDR i tothom troba molt normal que el cap de la GC a Catalunya, en acte de servei i uniformat, faci declaracions polítiques, amenaci la població i se salti tots els principis de neutralitat dels cossos de seguretat de l'Estat, quan en qualsevol país democràtic ja hauria estat destituït, o com mal menor, alguna estrella de l'espatlla hauria volat. Però, és clar, aquestes coses només passen aquí i el problema és de Catalunya, ja s'ho trobaran.
Ernesto Che Guevara va dir que només existeix un sentiment més gran que l'amor a la llibertat: l'odi a qui te la pren. No hi haurà sorpreses, el dictamen judicial serà dur, influenciat políticament i monàrquicament per una tropa tan curta de gambals que no s'adona que a un poble no se'l pot humiliar, deixar-lo sense cap sortida amb condicions de dignitat, perquè quan l'oprimit es veu acorralat l'esclat, a més d'inevitable com ha demostrat la història, és imprevisible. Quan entenguin que els drets del poble no es posen ni a judici ni a debat sinó que es defensen, aleshores potser veuran que el problema no és només Catalunya, ni només de Catalunya, que va molt més enllà.
